Autors

Marià Manent i Cisa (Barcelona, 1898-1988) fou una de les figures més destacades de les lletres catalanes del segle passat. Poeta, memorialista, crític literari i traductor, va fer una contribució importantíssima en tots els gèneres que va conrear. Fruit de la seva acurada labor com a poeta i alhora de la seva exquisidesa com a traductor, Manent ens va deixar dos reculls que representen una fita de la lírica catalana del segle xx: L’aire daurat i Com un núvol lleuger. Aquests reculls, que contenen les seves interpretacions d’alguns dels clàssics més famosos de la poesia xinesa —i que ell arribà a considerar com a creació pròpia—, ara els oferim per primer cop en un sol volum.

Frederic Manning (Sydney, 1882 – Londres, 1935) va ser un dels escriptors australians més destacats del segle xx. Arribat a Anglaterra a vint anys, va combinar la poesia, l’assaig i les col∙laboracions a la premsa fins que, amb el llibre Scenes and Portraits, que recollia una sèrie de diàlegs imaginaris entre personatges històrics, es guanyà el respecte i l’amistat de figures com Ezra Pound i T. S. Eliot. Tanmateix, l’obra amb què assolí renom com a literat va ser La part que ens toca, publicada el 1930 sota l’enigmàtica identitat de «soldat ras 19.022» i aclamada per molts com una de les millors novel∙les bèl∙liques que s’han escrit mai.

Marc Valeri Marcial (Bílbilis, Tarraconense, 38/41-c. 104 dC) és un dels poetes més celebrats de la literatura llatina i, sens dubte, el gran mestre del gènere epigramàtic a Roma. Emmirallant-se en certs precursors il·lustres, com ara Domici Mars i el formidable Valeri Catul, Marcial va portar la poesia més popular —a voltes força pujada de to— a un nivell mai assolit i es va convertir en un model ineludible per a la posteritat. Els quinze llibres de poemes que conformen aquests Epigrames són considerats una de les obres literàries més importants de l’antiguitat, i ara els oferim íntegrament, per primer cop en català, sense censures ni, encara pitjor, autocensures.

Menandre (c. 342 – c. 290 aC) és l’autor més important de l’anomenada Comèdia Nova grega. Dominador absolut dels escenaris a partir de l’època hel·lenística amb un nou model de teatre basat en la versemblança, el seu èxit va ser esclatant, fins al punt que fou copiat per Plaute i Terenci, els dos grans comediògrafs romans, i esdevingué, a través d’ells, el model de la comèdia de costums europea. Tot i que es té constància que va escriure prop d’un centenar d’obres, només ens n’ha arribat, a més d’algunes peces fragmentàries, una sola comèdia sencera, El malcarat, que ara oferim per primer cop en català.

John Milton (Londres, 1608-1674), polític, pensador i poeta, és una de les veus literàries més importants de tots els temps. Autor d’un bon nombre d’assaigs, alguns dels quals tan avançats al seu temps com The Doctrine and Discipline of Divorce o Areopagitica —en què defensa, respectivament, el divorci i la llibertat de premsa—, és celebrat sobretot per la seva brillantíssima obra poètica, d’on emergeix, perenne, un dels grans monuments de les lletres angleses, El paradís perdut, el prodigiós poema èpic sobre la caiguda de l’home.

Joaquim Miret i Sans (Barcelona, 1858-1919), historiador, acadèmic i literat, va ser un dels personatges més singulars que va donar la Catalunya de la fi del segle XIX i el principi del XX. Membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans i descobridor de les Homilies d’Organyà (1904), els seus estudis pioners sobre la història i la societat medievals del nostre país van crear escola. Entre la munió d’obres que va publicar sobresurt un dels llibres més polèmics del tombant del segle XX, Sempre han tingut bec les oques, que gairebé ha assolit la categoria de mite.