Autors

Alèxandros Papadiamandis (illa de Skiathos, 1851 – Atenes, 1911) és el més gran prosista grec del tombant del segle XIX i un dels principals artífexs de la consolidació de les lletres hel·lenes després que el país es va independitzar del jou otomà. Dins la seva àmplia producció, que comprèn des de novel·les d’aventures fins a relats breus ―en els quals era un veritable mestre―, sobresurt per la seva excepcionalitat L’assassina, que ha estat considerada l’obra narrativa més important de la literatura grega moderna i que presentem traduïda per primera vegada en català.

Blaise Pascal (Clarmont, 1623 ‒ París, 1662), científic, escriptor i pensador cristià, és el geni més polifacètic del grand siècle francès. Com a científic, és l’inventor de la màquina de calcular, el precursor de la geometria projectiva, l’iniciador (amb Fermat) del càlcul de probabilitats, l’inspirador de l’algorisme leibnizià del càlcul infinitesimal i el descobridor del principi de la transmissió de la pressió dels fluids que porta el seu nom. En contacte amb els jansenistes, va descobrir un estil de cristianisme que li va canviar la vida i que el va portar a defensar la causa de Port-Royal en les Provincianes, l’obra en què es va revelar com a gran escriptor. Els darrers anys de la seva vida va treballar en un projecte d’apologia del cristianisme, del qual ens resta un gran nombre de fragments sobre el diví i l’humà, publicats pòstumament amb el títol de Pensaments.

Walter Horatio Pater (Londres, 1839 – Oxford, 1894), professor universitari i estudiós de la cultura, fou un dels assagistes més destacats de l’Anglaterra victoriana. Juntament amb la novel∙la filosòfica Marius the Epicurean —llibre sagrat de tota una generació, segons W. B. Yeats—, els escrits que Pater publicà sobre les arts i el pensament, com ara Appreciations, Plato and Platonism, Imaginary Portraits i, sobretot, El Renaixement. Estudis d’art i poesia, el van convertir indiscutiblement en el pare espiritual de l’esteticisme, i la seva empremta és ben perceptible en grans escriptors com James Joyce, Stéphane Mallarmé o Oscar Wilde.

Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 – Arquà, 1374), poeta, filòleg i humanista, fou l’autor, a més del celebrat Canzoniere, d’una imponent producció en llengua llatina. Obres com el De remediis utriusque fortunae i el Secretum, o els seus epistolaris —dels quals hem aplegat en un volum la Carta a la posteritat i la Carta a Giovanni Boccaccio—, han esdevingut, juntament amb La meva ignorància i la de molts altres, testimoniatges perpetus d’un període clau de la cultura europea.

Els manuscrits medievals del Satíricon assenyalen Petroni Àrbitre com el seu autor. Des del Renaixement ha estat identificat amb un noble romà anomenat Petroni Níger, que va brillar pel seu refinament a la cort de Neró i que coneixem gràcies a l’historiador Tàcit. Tant es deixava guiar l’emperador pel seu bon gust que va ser considerat l’«àrbitre de l’elegància». Quan va caure en desgràcia, Petroni es va suïcidar el 66 dC tallant-se les venes.

Johann Pezzl (Mallersdorf, 1756 ‒ Viena, 1823), autor prolífic, col·laborador de revistes de prestigi i, per damunt de tot, filòsof anticlerical, fou un dels noms més celebrats de la segona generació d’il·lustrats germànics, la que vingué just després de personatges tan notables com Lessing, Wieland o Klopstock. De la seva extensa obra, injustament oblidada, en destaquen els Marokkanische Briefe («Cartes marroquines»), els Briefe aus dem Noviziat («Cartes des del noviciat») ―fruit de la seva experiència real d’un any en un monestir benedictí― i, principalment, Faustí o el segle filosòfic, que és considerada una de les novel·les alemanyes més importants del segle XVIII i que ara oferim per primera vegada en català.