Poesia completa

La suggestió, la subtilitat, l’emoció tàcita, el misteri, la tendresa, l’encís per les menuderies, la sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge… No hi ha prou mots per expressar l’excelsitud de la poesia xinesa. Com deixà escrit Marià Manent en el pròleg a L’aire daurat, «la lírica xinesa revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. S’hi troben aquells sentiments elementals que han servit sempre de primera matèria a l’alquímia poètica». I tenia tota la raó, com podreu comprovar quan obriu aquest llibre disposats a deixar-vos endur per la bellesa de les coses senzilles.

«El volum és una delícia, perquè compila les aproximacions del gran Manent a la poesia clàssica xinesa, amb un amor subtil i que es reflecteix als nostres ulls com una porcellana neta.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Un goig rotund de llibre!»
Jordi Llavina, Segre

«A la bella finor dels seus versos, cal afegir-hi un saber fer extraordinari en l’art de la traducció, de manera que les seves versions de poesia xinesa esdevenen unes interpretacions excel·lents davant les quals el lector queda trasbalsat.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or

De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius (1942) va ser un dels primers llibres publicats en català a Mèxic i un testimoni directe de l’èxode del 1939. El volum narra, en primera persona i a través de disset cròniques, el periple d’exili de Josep M. Poblet des que va marxar de Barcelona fins que va arribar a Cuba, a primers de juliol del 1939. L’autor posa de manifest, en un to afable i bonhomiós, el xoc que li va suposar el Nou Món, en contraposició amb la Catalunya d’abans de la guerra, però sense perdre mai l’optimisme, i amb la defensa de la llengua i la cultura catalanes com a divisa personal. Aquest llibre és indubtablement un document literari de gran valor històric que restitueix una veu heterodoxa i singular entre els diversos testimonis que posseïm de la diàspora catalana.

«Poblet es mostra, en aquestes pàgines acolorides i saboroses, com un home resolt a aprofitar al màxim el que li arribi d’una experiència que no desitjava, però que no pot defugir. Aquesta em sembla que és la gràcia principal d’aquest aplec de disset cròniques que abasten des de la fugida del país fins a l’arribada i establiment a Cuba.»
Jordi Llavina, La República

Molt diferent, per l’estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagès. Les narracions que s’hi apleguen, escrites a l’exili francès i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana: la tràgica soledat de l’expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l’altra, l’angoixa existencial del vagabund, però també els agradables records de la infantesa, l’esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes pàgines una bellesa poètica realment admirable.

«Pous i Pagès mostra la seva cara més romàntica i transcendent, sempre amb l’ideal d’una Catalunya civilitzada. Des del seu present tràgic, idealitza el passat per no perdre l’esperança en el futur.»
Ignasi Aragay, Ara

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

«Ruyra, llegit avui, és un esclat cromàtic, un festí verbal que mereix una parada i fonda!»
Màrius Serra

«Llegir-lo és una festa, anar de vacances a un país exòtic i adonar-te que no t’has mogut de casa, que aquell país és el teu en un altre temps, en la teva llengua però amb una altra textura.»
Màrius Serra, La Vanguardia

«En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.»
Toni Sala, Núvol

«Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs.»
Xavier Dilla, El País

«Una peça magistral de la narrativa curta catalana.»
Xavier Pla, El Temps

Començat a compondre en el moment àlgid de la carrera artística de l’autor, el Poema del bosc, considerat el millor representant del prerafaelitisme literari a casa nostra, és un pletòric i ambiciós cant èpic a la natura com a espai de transcendència que l’home d’avui ha oblidat per complet. El bosc, sempre inabastable per més que el vulguem dominar, és un indret mític, misteriós, fascinant; el bosc és ple de goges, de sirenes, d’ondines, d’herois; el bosc, en definitiva, amb tota la seva puixança, és com una religió que recorre els cants d’aquest poema excels a fi que la poesia moderna, massa allunyada dels valors primigenis, retorni a la natura i a la vida.

«Riquer retrata el paradís.»
David Castillo, El Punt/Avui

«El Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, és un dels més excel·lents poemes modernistes que s’han escrit a casa nostra. I és tan visionari i tan contemporani als nostres dies que fa feredat.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

Ombres entre tenebres és el primer llibre en llengua catalana que novel·la la retirada i les vivències llastimoses dels fugitius republicans als camps de concentració francesos, on milers de catalans van haver de sobreviure en condicions infrahumanes després de la desfeta del 1939. Constitueix un document impagable de la història contemporània, atès que l’autor va compartir durant més d’un any les adversitats i els horrors que posa en boca dels protagonistes. Homenatge a l’èxode dels més desvalguts, als homes i les dones que ho deixaren tot enrere per salvar la vida, esdevé, en paraules de Domènec Guansé, «una recusació i una punyent denúncia de l’esperit feixistoide o de tolerància i simpatia imbècil amb el feixisme que bestialitza tot el que toca».

«L’avantatge d’aquesta novel·la respecte d’altres obres escrites a cop calent és que la focalització se centra en el poble ras sense contactes internacionals ni possibles per escapar de l’ensulsiada; la gent de carrer que la supremacia vencedora del cop d’estat sanguinari va expatriar aleshores i que la seva herència violentadora actual ha esborrat de la història, com si la població catalana d’extracció treballadora hagués estat definitivament anorreada per l’exili o en els camps d’extermini del mateix extracte ideològic que manté aquella supremacia nacionalista espanyola que encara corre.»
Xavier Coromina, El Punt / Avui

«Està molt ben escrita i és sublim si ens la mirem com el testimoniatge d’un temps i d’uns fets que mai no haurien d’haver passat, que mai no podem oblidar i que mai no hauríem de tornar a viure.»
Daniel P. Grau, La Veu dels Llibres

Segon recull de Bartra, escrit entre França, la República Dominicana, Mèxic i els Estats Units, L’evangeli del vent és el llibre més desconegut del poeta, tot i que constitueix una baula fonamental de la seva producció poètica. Hi resseguim el periple vital d’un home angoixat pels records de la guerra, desconcertat per la incertesa del futur i encoratjat per un present trepidant i prometedor. Víctima d’un món trasbalsat, el poeta lluita obstinadament per trobar el seu lloc i confirmar la seva veu, i desplega en aquest llibre majestuós, per primer cop, totes les possibilitats artístiques del que havia de ser la seva obra futura. Plenament vigent, L’evangeli del vent ens permet descobrir la fita inicial d’una rica trajectòria que marcà la tradició catalana.

No podem copsar del tot la figura de Pompeu Gener sense l’humor, un tret que domina bona part dels seus escrits. Influït pel cercle dels «hidròpates» francesos, els quals va conèixer a París, Gener en va manllevar la hilaritat i la mateixa forma del monòleg per escriure els divertidíssims textos que s’apleguen en aquest volum. El fet de demanar explicacions quan ningú no les vol donar, els maldecaps que pot arribar a provocar una parentela massa nombrosa, una detallada descripció del cel feta de primera mà pel diable, els desastres que el maleït progrés ocasiona o la creació d’una república federal en el cel, a fi de destronar el Pare Etern perquè és massa vell, són, entre moltes altres, algunes de les genialitats del gran Peius que podeu llegir en aquest llibre admirable.