Retrats de l’exili

El riu i els inconscients, escrita entre el 1950 i el 1953, és una de les primeres novel·les en llengua catalana que narra l’experiència de la guerra i de la postguerra des del bàndol dels vençuts. Retrata la generació que sortia de la infantesa als anys trenta, que va viure la guerra en edat de combatre i que després va haver de fer front a una dictadura devastadora i inacabable. Es tracta d’un relat coral que té com a rerefons uns fets transcendentals, que condicionen els personatges i que, indirectament, són també protagonistes. Les veus dels «inconscients» es contraposen amb la del «riu», que fa d’eco de les seves experiències. Com va afirmar Agustí Bartra, aquesta novel·la aconsegueix «una estremidora unitat de lírica i acció».

«Tant de bo aquesta recuperació d’Adesiara contribueixi a reconsiderar la importància d’El riu i els inconscients, una novel·la plena de vida, escrita en un català lluminós i amb un missatge desesperançat, en sintonia amb els temps actuals.»
Jordi Nopca, Ara

«L’humanisme, la lluminositat poètica, el llenguatge ufanós al servei de la versemblança històrica i l’esperança de la narrativa de Maria Dolors Orriols s’imposaran sobre la crisi social, cultural i econòmica de la miserable postguerra catalana. El riu i els inconscients acaba resultant una deliciosa mirada futura sobre un món més plàcid i menys conflictiu.»
Anna Carreras i Aubets, Núvol

«La seva prosa, clara i àgil, explica històries marcades per fets convulsos, que enriqueixen el nostre imaginari sobre la guerra i la postguerra. I ens recorden, la transcendència de la derrota.»
Maria Dasca, El País

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

«Ruyra, llegit avui, és un esclat cromàtic, un festí verbal que mereix una parada i fonda!»
Màrius Serra

«Llegir-lo és una festa, anar de vacances a un país exòtic i adonar-te que no t’has mogut de casa, que aquell país és el teu en un altre temps, en la teva llengua però amb una altra textura.»
Màrius Serra, La Vanguardia

«En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.»
Toni Sala, Núvol

«Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs.»
Xavier Dilla, El País

«Una peça magistral de la narrativa curta catalana.»
Xavier Pla, El Temps

Molt diferent, per l’estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagès. Les narracions que s’hi apleguen, escrites a l’exili francès i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana: la tràgica soledat de l’expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l’altra, l’angoixa existencial del vagabund, però també els agradables records de la infantesa, l’esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes pàgines una bellesa poètica realment admirable.

«Pous i Pagès mostra la seva cara més romàntica i transcendent, sempre amb l’ideal d’una Catalunya civilitzada. Des del seu present tràgic, idealitza el passat per no perdre l’esperança en el futur.»
Ignasi Aragay, Ara

En certs àmbits, és habitual de presentar l’edat mitjana com un període idíl·lic i de somni. Però en aquesta obra tan sorprenent com enyorada el lector pot accedir de primera mà al peculiar dia a dia de la societat medieval de veritat: les disbauxes dels darrers comtes d’Empúries, els abusos contra els esclaus, l’avidesa de les dides, l’estupre de Pere d’Urrea —arquebisbe de Tarragona— o una «hecatombe de poncelles» organitzada per una alcavota massa sol·lícita són alguns dels episodis reals i documentats que demostren, com deia Joan Fuster, que «sempre rellisquen els homes pel mateix indret».

«Viatge a l’edat mitjana més luxuriosa.»
Ignasi Aragay, Ara

Començat a compondre en el moment àlgid de la carrera artística de l’autor, el Poema del bosc, considerat el millor representant del prerafaelitisme literari a casa nostra, és un pletòric i ambiciós cant èpic a la natura com a espai de transcendència que l’home d’avui ha oblidat per complet. El bosc, sempre inabastable per més que el vulguem dominar, és un indret mític, misteriós, fascinant; el bosc és ple de goges, de sirenes, d’ondines, d’herois; el bosc, en definitiva, amb tota la seva puixança, és com una religió que recorre els cants d’aquest poema excels a fi que la poesia moderna, massa allunyada dels valors primigenis, retorni a la natura i a la vida.

«Riquer retrata el paradís.»
David Castillo, El Punt/Avui

«El Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, és un dels més excel·lents poemes modernistes que s’han escrit a casa nostra. I és tan visionari i tan contemporani als nostres dies que fa feredat.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

En una carta adreçada a Rusiñol arran de l’èxit de l’estrena del seu primer monòleg, el crític Josep Yxart l’exhortava: «Treballa força, envia alguna cosa grossa, atrevida, espontània i que faci escruixir». I les peces posteriors van demostrar que l’escriptor seguí aquest consell al peu de la lletra: un caçador que l’únic que mata és el temps, una enginyosa màquina que posarà fi a la fam mundial repartint escudella o una minyona que es vol suïcidar a còpia de beure Anís del Mono són alguns dels mítics episodis amb què el monòleg va atènyer al nostre país la modernitat escènica i literària.

«Llegides avui, aquestes petites perles tenen la gràcia de construir un microcosmos que barreja grosso modo el costumisme i la modernitat.»
Francesc Foguet i Boreu, El País

«És molt divertit i a l’època omplia els teatres amb les estrenes dels seus monòlegs.»
Martí Sales, Time Out

Ombres entre tenebres és el primer llibre en llengua catalana que novel·la la retirada i les vivències llastimoses dels fugitius republicans als camps de concentració francesos, on milers de catalans van haver de sobreviure en condicions infrahumanes després de la desfeta del 1939. Constitueix un document impagable de la història contemporània, atès que l’autor va compartir durant més d’un any les adversitats i els horrors que posa en boca dels protagonistes. Homenatge a l’èxode dels més desvalguts, als homes i les dones que ho deixaren tot enrere per salvar la vida, esdevé, en paraules de Domènec Guansé, «una recusació i una punyent denúncia de l’esperit feixistoide o de tolerància i simpatia imbècil amb el feixisme que bestialitza tot el que toca».

«L’avantatge d’aquesta novel·la respecte d’altres obres escrites a cop calent és que la focalització se centra en el poble ras sense contactes internacionals ni possibles per escapar de l’ensulsiada; la gent de carrer que la supremacia vencedora del cop d’estat sanguinari va expatriar aleshores i que la seva herència violentadora actual ha esborrat de la història, com si la població catalana d’extracció treballadora hagués estat definitivament anorreada per l’exili o en els camps d’extermini del mateix extracte ideològic que manté aquella supremacia nacionalista espanyola que encara corre.»
Xavier Coromina, El Punt / Avui

«Està molt ben escrita i és sublim si ens la mirem com el testimoniatge d’un temps i d’uns fets que mai no haurien d’haver passat, que mai no podem oblidar i que mai no hauríem de tornar a viure.»
Daniel P. Grau, La Veu dels Llibres

Una noia i un soldat és la primera novel·la que Teresa Pàmies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una «noia» marxista (amb molts punts en comú amb l’autora) i un «soldat» republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta «novel·la de la guerra civil» —com podem llegir en el subtítol de l’obra— surt a llum cinquanta anys després que la censura l’hagués interceptada.