El pont de la mar blava

En una carta adreçada a Rusiñol arran de l’èxit de l’estrena del seu primer monòleg, el crític Josep Yxart l’exhortava: «Treballa força, envia alguna cosa grossa, atrevida, espontània i que faci escruixir». I les peces posteriors van demostrar que l’escriptor seguí aquest consell al peu de la lletra: un caçador que l’únic que mata és el temps, una enginyosa màquina que posarà fi a la fam mundial repartint escudella o una minyona que es vol suïcidar a còpia de beure Anís del Mono són alguns dels mítics episodis amb què el monòleg va atènyer al nostre país la modernitat escènica i literària.

«Llegides avui, aquestes petites perles tenen la gràcia de construir un microcosmos que barreja grosso modo el costumisme i la modernitat.»
Francesc Foguet i Boreu, El País

«És molt divertit i a l’època omplia els teatres amb les estrenes dels seus monòlegs.»
Martí Sales, Time Out

Retrats de l’exili aplega els articles que Domènec Guansé, després de l’ensulsiada del 1939, va publicar a les revistes de la diàspora sobre alguns dels noms més destacats de la intel·lectualitat catalana, com ara Josep Carner, Víctor Català, Pompeu Fabra, Isidre Nonell, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Francesc Trabal, Jaume Vicens i Vives o Margarida Xirgu, entre molts d’altres. Aquest llibre recupera les peces periodístiques originals, escrites a l’exili, i constitueix, doncs, un autèntic diccionari de les autoritats representatives de la cultura catalana en la seva primera versió, fins ara inèdita.

«Ja és hora de reivindicar seriosament aquest rei exiliat de les lletres catalanes que va demostrar tenir una intel·ligència preclara, no només pel fet d’escriure una prosa magnífica, suggeridora i culta, sinó també per saber reivindicar aquells homes de cultura l’aportació dels quals segueix solidificant l’autèntic sentit dels nostres dies.»
Joaquim Armengol, Ara

Massa sovint, els governs conspiren contra la llibertat de la seva gent. El vell Gori, el mistaire protagonista d’aquest llibre, veu com l’Estat declara monopoli la fabricació de mistos i li impedeix exercir una feina que ha fet tota la vida. L’abús de poder, la injustícia de les lleis, els tripijocs i la corrupció de les autoritats l’aboquen a una situació d’indefensió i de misèria fins a convertir-lo gairebé en un bandoler i, a mesura que avança la novel·la, en el símbol de la rebel·lió de l’home de bona fe, que lluita sol contra la societat malvada que l’amenaça.

Considerada una de les obres més reeixides de l’autor, Els vells presenta la història de dos treballadors, en Joan i en Valeri, que són acomiadats de la fàbrica tèxtil on treballen a causa de la seva edat avançada i es veuen abocats a la tragèdia d’haver de cercar desesperadament un nou mitjà de subsistència. A partir d’aquest plantejament, Iglésias ens ofereix un quadre detallat de la vida de la societat menestral de finals del segle xix i dóna veu a la figura de l’obrer català. L’obra esdevé així l’altaveu d’un drama col·lectiu —la vulnerabilitat de la classe treballadora, les seves dificultats a l’hora de reclamar millores laborals i la manca de solidaritat per part dels seus iguals— que ressona encara avui.

«El tema és tan actual que fa feredat. Perquè només es tracta de tenir ulls i cor per veure que l’edatisme és present també en els nostres temps, si bé amb unes altres formes, i que els drets laborals adquirits amb tant d’esforç perillen amb cada crisi econòmica.»    Teresa Costa-Gramunt, Núvol

Defugint el localisme que havia caracteritzat durant segles la literatura algueresa, la poesia de Rafael Caria és compromís, és passió, és arrelament a la terra i retrobament de la pàtria comuna —sempre amb la mar omnipresent—, però alhora és consciència per una llengua que cal defensar i preocupació per una societat abaltida que aboca el poeta «al llindar de l’esperança, entre la realitat i la memòria, entre els mots que es perden i els que imposa, sense que hom faci resistència, el nostre temps». Aquest volum inclou un CD amb vint-i-tres cançons, musicades per Matilde Salvador i Manuel Garcia Morante, i interpretades per la soprano Eulàlia Ara, acompanyada al piano per Tània Parra.

Una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se. Allí coneix un jove danès, malalt com ella, i s’hi casa contra la voluntat dels seus parents. Amb una audàcia i una vivacitat narratives —en paraules de Joan Oliver— fora del comú en una opera prima, aquesta novel·la sorprenent, de caire autobiogràfic, representa un cant emotiu i corprenedor a la força invencible de l’amor, a la igualtat entre les persones i a la llibertat. És per això que la censura franquista en mutilà alguns passatges, que han estat restituïts íntegrament en aquesta edició.

«Retrat viu i intens d’una època vista pels ulls d’una dona que, tot i ser escriptora de raça, va haver de buscar-se la vida per tirar endavant la família, sacrificant en part la seva carrera literària.»
Valèria Gaillard, El Punt/Avui 

«Intel·ligent, emotiva i plena de crítica social i religiosa, aquesta obra sobre la llibertat de la dona hauria de transcendir el cànon i triomfar com a novetat.»
Ricard Ruiz Garzón, El Periódico

«Una autèntica delícia, que ens transporta —sense tanta filosofia ni llibres de medicina, però amb tot el romanticisme— a l’univers de La muntanya màgica de Thomas Mann.»
Marina Espasa, Ara

Un baró cràpula i desvagat ordeix un pla per poder seduir Rosa, la filla d’un ferrer de tall íntegre i treballador. El patge del baró, tanmateix, obligat a col·laborar en la pèrfida acció, és captivat pels encants de la noia, i això fa que el pla tingui unes conseqüències del tot imprevistes per a l’aristòcrata. La crítica de la noblesa més depravada («¿És noble lo que ara feu / los nobles d’avui en dia? / Jugar, caçar tot lo dia, / dâ escàndols pertot arreu… / I entre tant folgar i riure / com raça degenerada / teniu l’espasa oxidada, / i ni sols sabeu escriure») contrasta amb la reivindicació de l’ètica del treball i de l’honradesa en aquesta obra, una de les més reeixides del període més fecund de Frederic Soler.

«El respecte del català prefabrià —encertat criteri dels editors— demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un drama que, un segle i mig després d’haver estat escrit, flueix i sona prou bé, força més proper al català actual, per cert, que moltes carrinclonades renaixentistes.»
Xavier Dilla, El País

«Una obra imprescindible per conèixer i parlar amb propietat de la tradició teatral catalana.»
Pere Martí i Bertran, Revista de Girona

Una noia i un soldat és la primera novel·la que Teresa Pàmies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una «noia» marxista (amb molts punts en comú amb l’autora) i un «soldat» republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta «novel·la de la guerra civil» —com podem llegir en el subtítol de l’obra— surt a llum cinquanta anys després que la censura l’hagués interceptada.