De cor a pensa

Una jove és obligada a prendre l’hàbit pel seu pare, ric i devot, que vol impedir que la noia es casi amb el seu cosí perquè és de la «raça dels lliberals». Per evitar el triomf de l’amor i apropiar-se el dot de la novícia, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterren en vida, però ella és rescatada casualment per un veí prompte a satisfer els antulls de la seva dona prenyada… Aquesta obra, que es fa ressò d’una de les llegendes urbanes més truculentes de la Barcelona vuitcentista, va significar l’èxit més esclatant de l’autor. Potser la seva influència sobre les masses explica que, anys més tard, els revoltats de la Setmana Tràgica, en comptes d’ocupar llocs estratègics, s’atardessin desenterrant les monges dels monestirs que havien incendiat.

«L’obra més polèmica del teatre català. La reedició del drama de Jaume Piquet permet recuperar la figura, oblidada, d’un dels grans homes del teatre català del segle XIX, i un dels més influents en la societat del seu temps.»
Lluís Bonada, El Temps

Primer recull de Bartra publicat després de l’èxode republicà, L’arbre de foc és el fruit ufanós d’una etapa vital i intel·lectual absolutament decisiva. Les vivències agredolces de la guerra, la desolació i la melangia pel país esmicolat, però també l’esperança, l’amor i la solidaritat entre els companys, recorren aquest llibre per fer-ne una peça d’orfebreria amb un gavadal de joies, com ara els primers poemes de guerra que podem considerar totalment moderns a casa nostra. Massa inadvertit a causa dels atzars de la història, aquest poemari és una de les obres més belles i enriquidores de la lírica catalana.

«En la gran història del segle XX hi ha hagut massa guerres, massa morts, massa exilis, massa fils trencats. Publicacions com L’arbre de foc han de contribuir a cosir els estrips.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«El llibre que va obrir una nova via a la poesia catalana.»
Josep Massot, La Vanguardia

«Amb les seves indiscutibles virtuts formals, quant a riquesa lèxica, maneig de metàfores potents, varietat mètrica i sentit del ritme —pocs poetes tenim tan aptes per al lluïment dels rapsodes—, sembla que Bartra pot començar a obtenir el reconeixement que mereix.»
Manuel Castaño, El País

«En tancar el llibre, el lector no resta indiferent davant d’una de les publicacions poètiques més importants dels darrers temps.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or

Començat a compondre en el moment àlgid de la carrera artística de l’autor, el Poema del bosc, considerat el millor representant del prerafaelitisme literari a casa nostra, és un pletòric i ambiciós cant èpic a la natura com a espai de transcendència que l’home d’avui ha oblidat per complet. El bosc, sempre inabastable per més que el vulguem dominar, és un indret mític, misteriós, fascinant; el bosc és ple de goges, de sirenes, d’ondines, d’herois; el bosc, en definitiva, amb tota la seva puixança, és com una religió que recorre els cants d’aquest poema excels a fi que la poesia moderna, massa allunyada dels valors primigenis, retorni a la natura i a la vida.

«Riquer retrata el paradís.»
David Castillo, El Punt/Avui

«El Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, és un dels més excel·lents poemes modernistes que s’han escrit a casa nostra. I és tan visionari i tan contemporani als nostres dies que fa feredat.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

Un baró cràpula i desvagat ordeix un pla per poder seduir Rosa, la filla d’un ferrer de tall íntegre i treballador. El patge del baró, tanmateix, obligat a col·laborar en la pèrfida acció, és captivat pels encants de la noia, i això fa que el pla tingui unes conseqüències del tot imprevistes per a l’aristòcrata. La crítica de la noblesa més depravada («¿És noble lo que ara feu / los nobles d’avui en dia? / Jugar, caçar tot lo dia, / dâ escàndols pertot arreu… / I entre tant folgar i riure / com raça degenerada / teniu l’espasa oxidada, / i ni sols sabeu escriure») contrasta amb la reivindicació de l’ètica del treball i de l’honradesa en aquesta obra, una de les més reeixides del període més fecund de Frederic Soler.

«El respecte del català prefabrià —encertat criteri dels editors— demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un drama que, un segle i mig després d’haver estat escrit, flueix i sona prou bé, força més proper al català actual, per cert, que moltes carrinclonades renaixentistes.»
Xavier Dilla, El País

«Una obra imprescindible per conèixer i parlar amb propietat de la tradició teatral catalana.»
Pere Martí i Bertran, Revista de Girona

Considerada una de les obres més reeixides de l’autor, Els vells presenta la història de dos treballadors, en Joan i en Valeri, que són acomiadats de la fàbrica tèxtil on treballen a causa de la seva edat avançada i es veuen abocats a la tragèdia d’haver de cercar desesperadament un nou mitjà de subsistència. A partir d’aquest plantejament, Iglésias ens ofereix un quadre detallat de la vida de la societat menestral de finals del segle xix i dóna veu a la figura de l’obrer català. L’obra esdevé així l’altaveu d’un drama col·lectiu —la vulnerabilitat de la classe treballadora, les seves dificultats a l’hora de reclamar millores laborals i la manca de solidaritat per part dels seus iguals— que ressona encara avui.

«El tema és tan actual que fa feredat. Perquè només es tracta de tenir ulls i cor per veure que l’edatisme és present també en els nostres temps, si bé amb unes altres formes, i que els drets laborals adquirits amb tant d’esforç perillen amb cada crisi econòmica.»    Teresa Costa-Gramunt, Núvol

Considerada la novel·la per antonomàsia de les cosidores, Maria Glòria retrata, per mitjà de l’experiència vital i amorosa de la protagonista, les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri al començament del segle XX. Però Barcelona era en aquells anys —igual que ara— una ciutat de nombrosos contrastos, i, al costat de les estretors de molta gent, hi havia també una gran profusió de luxe desmesurat, balafiament i disbauxa, que, com denuncia l’excepcional relat No sempre la culpa és d’ella, entusiasmava alguns homes acomodats, encara que les seves esposes haguessin de dedicar-se a feines no gaire púdiques…

En forma de dietari i amb una prosa deliciosa, Hores angleses —publicat per primera vegada el 1938— narra les impressions de Ferran Soldevila durant la seva estada a la Gran Bretanya com a lecturer in Spanish a la Universitat de Liverpool. Fita indefugible de la prosa catalana contemporània, aquest llibre esdevingué un símbol del grau de maduresa assolida per la cultura catalana del primer terç del segle passat i es convertí en tot un referent per a diferents generacions d’intel·lectuals formades en la fosca nit del franquisme. La seva lectura, avui, a l’inici del segle XXI, ens permet constatar la seva plena vigència.

«Selecte com el te de les cinc.»
El País

«Un llibre que va contribuir a fixar la prosa dietarística catalana de manera determinant —a normalitzar-la, a banda d’enlairar-la al cim expressiu més alt— i que han fet seu molts lectors il·lustres.»
Lluís Bonada, El Temps

«En Soldevila conflueixen una ment preclara, una vida interessant i un relat solvent. Una reedició excel·lent.»
Carles Ribera, Presència

«Llegida a començament del segle XXI, Hores angleses suposa no únicament el gaudi de retrobar una peça massa oblidada de la baula cultural, sinó també la necessitat d’entroncar aquest present d’incertesa amb un passat lluminós, de “to europeu”, que encara ens pot donar moltes lliçons de futur.»
Francesc Foguet i Boreu, Llengua & Literatura

«Hores angleses presenta una forma literària plena d’harmonia i d’equilibri i és un exemple de l’alta qualitat que va arribar a aconseguir la prosa catalana de la dècada dels trenta.»
Enric Iborra, La Veu dels Llibres

Massa sovint, els governs conspiren contra la llibertat de la seva gent. El vell Gori, el mistaire protagonista d’aquest llibre, veu com l’Estat declara monopoli la fabricació de mistos i li impedeix exercir una feina que ha fet tota la vida. L’abús de poder, la injustícia de les lleis, els tripijocs i la corrupció de les autoritats l’aboquen a una situació d’indefensió i de misèria fins a convertir-lo gairebé en un bandoler i, a mesura que avança la novel·la, en el símbol de la rebel·lió de l’home de bona fe, que lluita sol contra la societat malvada que l’amenaça.