El bar / El Nadal d’en Pablo Nogales

Una noia i un soldat és la primera novel·la que Teresa Pàmies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una «noia» marxista (amb molts punts en comú amb l’autora) i un «soldat» republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta «novel·la de la guerra civil» —com podem llegir en el subtítol de l’obra— surt a llum cinquanta anys després que la censura l’hagués interceptada.

Defugint el localisme que havia caracteritzat durant segles la literatura algueresa, la poesia de Rafael Caria és compromís, és passió, és arrelament a la terra i retrobament de la pàtria comuna —sempre amb la mar omnipresent—, però alhora és consciència per una llengua que cal defensar i preocupació per una societat abaltida que aboca el poeta «al llindar de l’esperança, entre la realitat i la memòria, entre els mots que es perden i els que imposa, sense que hom faci resistència, el nostre temps». Aquest volum inclou un CD amb vint-i-tres cançons, musicades per Matilde Salvador i Manuel Garcia Morante, i interpretades per la soprano Eulàlia Ara, acompanyada al piano per Tània Parra.

Molt diferent, per l’estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagès. Les narracions que s’hi apleguen, escrites a l’exili francès i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana: la tràgica soledat de l’expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l’altra, l’angoixa existencial del vagabund, però també els agradables records de la infantesa, l’esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes pàgines una bellesa poètica realment admirable.

«Pous i Pagès mostra la seva cara més romàntica i transcendent, sempre amb l’ideal d’una Catalunya civilitzada. Des del seu present tràgic, idealitza el passat per no perdre l’esperança en el futur.»
Ignasi Aragay, Ara

«Escriba otra novela menos cargada de especias y yo le prometo editarla…» Amb aquests mots Puig i Ferreter rebutjava publicar aquesta «novel·la de mals costums», retrat viu dels baixos fons de la Barcelona de l’any 1910, en especial del Districte Cinquè. Lloada per Rafael Tasis com una de les primeres obres de qualitat —amb la Vida privada de Sagarra— d’ocupar-se dels barris innobles de la ciutat, aquest debut novel·lístic de Josep Maria Francès va ser rebut amb recel per alguns, que li retreien els «quadres atrevits i irreals» i unes «innecessàries faltes al bon gust». Però justament això és el que dota aquest llibre singular d’un sabor que el lector contemporani, sens dubte, sabrà apreciar.

Retrats de l’exili aplega els articles que Domènec Guansé, després de l’ensulsiada del 1939, va publicar a les revistes de la diàspora sobre alguns dels noms més destacats de la intel·lectualitat catalana, com ara Josep Carner, Víctor Català, Pompeu Fabra, Isidre Nonell, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Francesc Trabal, Jaume Vicens i Vives o Margarida Xirgu, entre molts d’altres. Aquest llibre recupera les peces periodístiques originals, escrites a l’exili, i constitueix, doncs, un autèntic diccionari de les autoritats representatives de la cultura catalana en la seva primera versió, fins ara inèdita.

«Ja és hora de reivindicar seriosament aquest rei exiliat de les lletres catalanes que va demostrar tenir una intel·ligència preclara, no només pel fet d’escriure una prosa magnífica, suggeridora i culta, sinó també per saber reivindicar aquells homes de cultura l’aportació dels quals segueix solidificant l’autèntic sentit dels nostres dies.»
Joaquim Armengol, Ara

Segon recull de Bartra, escrit entre França, la República Dominicana, Mèxic i els Estats Units, L’evangeli del vent és el llibre més desconegut del poeta, tot i que constitueix una baula fonamental de la seva producció poètica. Hi resseguim el periple vital d’un home angoixat pels records de la guerra, desconcertat per la incertesa del futur i encoratjat per un present trepidant i prometedor. Víctima d’un món trasbalsat, el poeta lluita obstinadament per trobar el seu lloc i confirmar la seva veu, i desplega en aquest llibre majestuós, per primer cop, totes les possibilitats artístiques del que havia de ser la seva obra futura. Plenament vigent, L’evangeli del vent ens permet descobrir la fita inicial d’una rica trajectòria que marcà la tradició catalana.

Massa sovint, els governs conspiren contra la llibertat de la seva gent. El vell Gori, el mistaire protagonista d’aquest llibre, veu com l’Estat declara monopoli la fabricació de mistos i li impedeix exercir una feina que ha fet tota la vida. L’abús de poder, la injustícia de les lleis, els tripijocs i la corrupció de les autoritats l’aboquen a una situació d’indefensió i de misèria fins a convertir-lo gairebé en un bandoler i, a mesura que avança la novel·la, en el símbol de la rebel·lió de l’home de bona fe, que lluita sol contra la societat malvada que l’amenaça.

Una jove és obligada a prendre l’hàbit pel seu pare, ric i devot, que vol impedir que la noia es casi amb el seu cosí perquè és de la «raça dels lliberals». Per evitar el triomf de l’amor i apropiar-se el dot de la novícia, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterren en vida, però ella és rescatada casualment per un veí prompte a satisfer els antulls de la seva dona prenyada… Aquesta obra, que es fa ressò d’una de les llegendes urbanes més truculentes de la Barcelona vuitcentista, va significar l’èxit més esclatant de l’autor. Potser la seva influència sobre les masses explica que, anys més tard, els revoltats de la Setmana Tràgica, en comptes d’ocupar llocs estratègics, s’atardessin desenterrant les monges dels monestirs que havien incendiat.

«L’obra més polèmica del teatre català. La reedició del drama de Jaume Piquet permet recuperar la figura, oblidada, d’un dels grans homes del teatre català del segle XIX, i un dels més influents en la societat del seu temps.»
Lluís Bonada, El Temps