Hores angleses

El riu i els inconscients, escrita entre el 1950 i el 1953, és una de les primeres novel·les en llengua catalana que narra l’experiència de la guerra i de la postguerra des del bàndol dels vençuts. Retrata la generació que sortia de la infantesa als anys trenta, que va viure la guerra en edat de combatre i que després va haver de fer front a una dictadura devastadora i inacabable. Es tracta d’un relat coral que té com a rerefons uns fets transcendentals, que condicionen els personatges i que, indirectament, són també protagonistes. Les veus dels «inconscients» es contraposen amb la del «riu», que fa d’eco de les seves experiències. Com va afirmar Agustí Bartra, aquesta novel·la aconsegueix «una estremidora unitat de lírica i acció».

«Tant de bo aquesta recuperació d’Adesiara contribueixi a reconsiderar la importància d’El riu i els inconscients, una novel·la plena de vida, escrita en un català lluminós i amb un missatge desesperançat, en sintonia amb els temps actuals.»
Jordi Nopca, Ara

«L’humanisme, la lluminositat poètica, el llenguatge ufanós al servei de la versemblança històrica i l’esperança de la narrativa de Maria Dolors Orriols s’imposaran sobre la crisi social, cultural i econòmica de la miserable postguerra catalana. El riu i els inconscients acaba resultant una deliciosa mirada futura sobre un món més plàcid i menys conflictiu.»
Anna Carreras i Aubets, Núvol

«La seva prosa, clara i àgil, explica històries marcades per fets convulsos, que enriqueixen el nostre imaginari sobre la guerra i la postguerra. I ens recorden, la transcendència de la derrota.»
Maria Dasca, El País

En certs àmbits, és habitual de presentar l’edat mitjana com un període idíl·lic i de somni. Però en aquesta obra tan sorprenent com enyorada el lector pot accedir de primera mà al peculiar dia a dia de la societat medieval de veritat: les disbauxes dels darrers comtes d’Empúries, els abusos contra els esclaus, l’avidesa de les dides, l’estupre de Pere d’Urrea —arquebisbe de Tarragona— o una «hecatombe de poncelles» organitzada per una alcavota massa sol·lícita són alguns dels episodis reals i documentats que demostren, com deia Joan Fuster, que «sempre rellisquen els homes pel mateix indret».

«Viatge a l’edat mitjana més luxuriosa.»
Ignasi Aragay, Ara

Una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se. Allí coneix un jove danès, malalt com ella, i s’hi casa contra la voluntat dels seus parents. Amb una audàcia i una vivacitat narratives —en paraules de Joan Oliver— fora del comú en una opera prima, aquesta novel·la sorprenent, de caire autobiogràfic, representa un cant emotiu i corprenedor a la força invencible de l’amor, a la igualtat entre les persones i a la llibertat. És per això que la censura franquista en mutilà alguns passatges, que han estat restituïts íntegrament en aquesta edició.

«Retrat viu i intens d’una època vista pels ulls d’una dona que, tot i ser escriptora de raça, va haver de buscar-se la vida per tirar endavant la família, sacrificant en part la seva carrera literària.»
Valèria Gaillard, El Punt/Avui 

«Intel·ligent, emotiva i plena de crítica social i religiosa, aquesta obra sobre la llibertat de la dona hauria de transcendir el cànon i triomfar com a novetat.»
Ricard Ruiz Garzón, El Periódico

«Una autèntica delícia, que ens transporta —sense tanta filosofia ni llibres de medicina, però amb tot el romanticisme— a l’univers de La muntanya màgica de Thomas Mann.»
Marina Espasa, Ara

Massa sovint, els governs conspiren contra la llibertat de la seva gent. El vell Gori, el mistaire protagonista d’aquest llibre, veu com l’Estat declara monopoli la fabricació de mistos i li impedeix exercir una feina que ha fet tota la vida. L’abús de poder, la injustícia de les lleis, els tripijocs i la corrupció de les autoritats l’aboquen a una situació d’indefensió i de misèria fins a convertir-lo gairebé en un bandoler i, a mesura que avança la novel·la, en el símbol de la rebel·lió de l’home de bona fe, que lluita sol contra la societat malvada que l’amenaça.

Una noia i un soldat és la primera novel·la que Teresa Pàmies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una «noia» marxista (amb molts punts en comú amb l’autora) i un «soldat» republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta «novel·la de la guerra civil» —com podem llegir en el subtítol de l’obra— surt a llum cinquanta anys després que la censura l’hagués interceptada.

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

«Ruyra, llegit avui, és un esclat cromàtic, un festí verbal que mereix una parada i fonda!»
Màrius Serra

«Llegir-lo és una festa, anar de vacances a un país exòtic i adonar-te que no t’has mogut de casa, que aquell país és el teu en un altre temps, en la teva llengua però amb una altra textura.»
Màrius Serra, La Vanguardia

«En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.»
Toni Sala, Núvol

«Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs.»
Xavier Dilla, El País

«Una peça magistral de la narrativa curta catalana.»
Xavier Pla, El Temps

Considerada la novel·la per antonomàsia de les cosidores, Maria Glòria retrata, per mitjà de l’experiència vital i amorosa de la protagonista, les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri al començament del segle XX. Però Barcelona era en aquells anys —igual que ara— una ciutat de nombrosos contrastos, i, al costat de les estretors de molta gent, hi havia també una gran profusió de luxe desmesurat, balafiament i disbauxa, que, com denuncia l’excepcional relat No sempre la culpa és d’ella, entusiasmava alguns homes acomodats, encara que les seves esposes haguessin de dedicar-se a feines no gaire púdiques…

Fes memòria, Bel és un testimoni impressionant dels Fets d’Octubre del 1934 a partir dels esdeveniments públics de més relleu i dels fets quotidians de les classes treballadores, que constitueixen les veritables protagonistes de l’obra. Com tothom sap, la pugna entre el govern català i l’espanyol va provocar una gran tensió, amb aldarulls i fins i tot pèrdues humanes, i va desembocar en la suspensió de l’autonomia, l’anul·lació de l’Estatut i la detenció del president Companys i dels seus consellers (entre molts altres represaliats), que foren sotmesos a consells de guerra sumaríssims. Cinquanta anys després de rebre el premi Sant Jordi, aquesta novel·la excepcional és d’una actualitat esfereïdora.