Revolta

Una noia i un soldat és la primera novel·la que Teresa Pàmies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una «noia» marxista (amb molts punts en comú amb l’autora) i un «soldat» republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta «novel·la de la guerra civil» —com podem llegir en el subtítol de l’obra— surt a llum cinquanta anys després que la censura l’hagués interceptada.

Primer recull de Bartra publicat després de l’èxode republicà, L’arbre de foc és el fruit ufanós d’una etapa vital i intel·lectual absolutament decisiva. Les vivències agredolces de la guerra, la desolació i la melangia pel país esmicolat, però també l’esperança, l’amor i la solidaritat entre els companys, recorren aquest llibre per fer-ne una peça d’orfebreria amb un gavadal de joies, com ara els primers poemes de guerra que podem considerar totalment moderns a casa nostra. Massa inadvertit a causa dels atzars de la història, aquest poemari és una de les obres més belles i enriquidores de la lírica catalana.

«En la gran història del segle XX hi ha hagut massa guerres, massa morts, massa exilis, massa fils trencats. Publicacions com L’arbre de foc han de contribuir a cosir els estrips.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«El llibre que va obrir una nova via a la poesia catalana.»
Josep Massot, La Vanguardia

«Amb les seves indiscutibles virtuts formals, quant a riquesa lèxica, maneig de metàfores potents, varietat mètrica i sentit del ritme —pocs poetes tenim tan aptes per al lluïment dels rapsodes—, sembla que Bartra pot començar a obtenir el reconeixement que mereix.»
Manuel Castaño, El País

«En tancar el llibre, el lector no resta indiferent davant d’una de les publicacions poètiques més importants dels darrers temps.»
Vicenç Llorca, Serra d’Or

En certs àmbits, és habitual de presentar l’edat mitjana com un període idíl·lic i de somni. Però en aquesta obra tan sorprenent com enyorada el lector pot accedir de primera mà al peculiar dia a dia de la societat medieval de veritat: les disbauxes dels darrers comtes d’Empúries, els abusos contra els esclaus, l’avidesa de les dides, l’estupre de Pere d’Urrea —arquebisbe de Tarragona— o una «hecatombe de poncelles» organitzada per una alcavota massa sol·lícita són alguns dels episodis reals i documentats que demostren, com deia Joan Fuster, que «sempre rellisquen els homes pel mateix indret».

«Viatge a l’edat mitjana més luxuriosa.»
Ignasi Aragay, Ara

El riu i els inconscients, escrita entre el 1950 i el 1953, és una de les primeres novel·les en llengua catalana que narra l’experiència de la guerra i de la postguerra des del bàndol dels vençuts. Retrata la generació que sortia de la infantesa als anys trenta, que va viure la guerra en edat de combatre i que després va haver de fer front a una dictadura devastadora i inacabable. Es tracta d’un relat coral que té com a rerefons uns fets transcendentals, que condicionen els personatges i que, indirectament, són també protagonistes. Les veus dels «inconscients» es contraposen amb la del «riu», que fa d’eco de les seves experiències. Com va afirmar Agustí Bartra, aquesta novel·la aconsegueix «una estremidora unitat de lírica i acció».

«Tant de bo aquesta recuperació d’Adesiara contribueixi a reconsiderar la importància d’El riu i els inconscients, una novel·la plena de vida, escrita en un català lluminós i amb un missatge desesperançat, en sintonia amb els temps actuals.»
Jordi Nopca, Ara

«L’humanisme, la lluminositat poètica, el llenguatge ufanós al servei de la versemblança històrica i l’esperança de la narrativa de Maria Dolors Orriols s’imposaran sobre la crisi social, cultural i econòmica de la miserable postguerra catalana. El riu i els inconscients acaba resultant una deliciosa mirada futura sobre un món més plàcid i menys conflictiu.»
Anna Carreras i Aubets, Núvol

«La seva prosa, clara i àgil, explica històries marcades per fets convulsos, que enriqueixen el nostre imaginari sobre la guerra i la postguerra. I ens recorden, la transcendència de la derrota.»
Maria Dasca, El País

Considerada la novel·la per antonomàsia de les cosidores, Maria Glòria retrata, per mitjà de l’experiència vital i amorosa de la protagonista, les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri al començament del segle XX. Però Barcelona era en aquells anys —igual que ara— una ciutat de nombrosos contrastos, i, al costat de les estretors de molta gent, hi havia també una gran profusió de luxe desmesurat, balafiament i disbauxa, que, com denuncia l’excepcional relat No sempre la culpa és d’ella, entusiasmava alguns homes acomodats, encara que les seves esposes haguessin de dedicar-se a feines no gaire púdiques…

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

«Ruyra, llegit avui, és un esclat cromàtic, un festí verbal que mereix una parada i fonda!»
Màrius Serra

«Llegir-lo és una festa, anar de vacances a un país exòtic i adonar-te que no t’has mogut de casa, que aquell país és el teu en un altre temps, en la teva llengua però amb una altra textura.»
Màrius Serra, La Vanguardia

«En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.»
Toni Sala, Núvol

«Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs.»
Xavier Dilla, El País

«Una peça magistral de la narrativa curta catalana.»
Xavier Pla, El Temps

No podem copsar del tot la figura de Pompeu Gener sense l’humor, un tret que domina bona part dels seus escrits. Influït pel cercle dels «hidròpates» francesos, els quals va conèixer a París, Gener en va manllevar la hilaritat i la mateixa forma del monòleg per escriure els divertidíssims textos que s’apleguen en aquest volum. El fet de demanar explicacions quan ningú no les vol donar, els maldecaps que pot arribar a provocar una parentela massa nombrosa, una detallada descripció del cel feta de primera mà pel diable, els desastres que el maleït progrés ocasiona o la creació d’una república federal en el cel, a fi de destronar el Pare Etern perquè és massa vell, són, entre moltes altres, algunes de les genialitats del gran Peius que podeu llegir en aquest llibre admirable.

Molt diferent, per l’estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagès. Les narracions que s’hi apleguen, escrites a l’exili francès i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana: la tràgica soledat de l’expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l’altra, l’angoixa existencial del vagabund, però també els agradables records de la infantesa, l’esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes pàgines una bellesa poètica realment admirable.

«Pous i Pagès mostra la seva cara més romàntica i transcendent, sempre amb l’ideal d’una Catalunya civilitzada. Des del seu present tràgic, idealitza el passat per no perdre l’esperança en el futur.»
Ignasi Aragay, Ara