Rosa de Lima i altres proses

Amb una gran capacitat de penetració psicològica, una prosa depurada i un esforç de síntesi considerable, l’autor s’endinsa en les cavil·lacions de Maurici Pomerola, que rep una carta anunciant la mort, en plena jovenesa, de la noia de qui havia estat enamorat. Impel·lit a rememorar el passat i aclarir els seus sentiments durant la vetlla de la difunta, el protagonista arriba a una conclusió d’allò més inesperada. Autèntica fita a casa nostra de la modalitat narrativa que Guillem Díaz-Plaja designà com a «novel·les d’una jornada», a l’estil de les de Zweig, Woolf o Swinnerton, aquesta amena narració és una peça ineludible per a la comprensió del mapa novel·lístic de preguerra i un testimoni de la modernitat literària de la Catalunya republicana.

«Qui sóc és la gran pregunta filosòfica, existencial, que com un subtil fil de plata travessa les pàgines d’Una nit, sens dubte una de les millors novel·les de Domènec Guansé.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

«Una nit és, sens dubte, un relat intens, complex i intel·ligent sobre els sotracs de l’ànima humana i els abismes insondables del jo.»
Maria Dasca, El País

Una jove és obligada a prendre l’hàbit pel seu pare, ric i devot, que vol impedir que la noia es casi amb el seu cosí perquè és de la «raça dels lliberals». Per evitar el triomf de l’amor i apropiar-se el dot de la novícia, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterren en vida, però ella és rescatada casualment per un veí prompte a satisfer els antulls de la seva dona prenyada… Aquesta obra, que es fa ressò d’una de les llegendes urbanes més truculentes de la Barcelona vuitcentista, va significar l’èxit més esclatant de l’autor. Potser la seva influència sobre les masses explica que, anys més tard, els revoltats de la Setmana Tràgica, en comptes d’ocupar llocs estratègics, s’atardessin desenterrant les monges dels monestirs que havien incendiat.

«L’obra més polèmica del teatre català. La reedició del drama de Jaume Piquet permet recuperar la figura, oblidada, d’un dels grans homes del teatre català del segle XIX, i un dels més influents en la societat del seu temps.»
Lluís Bonada, El Temps

En forma de dietari i amb una prosa deliciosa, Hores angleses —publicat per primera vegada el 1938— narra les impressions de Ferran Soldevila durant la seva estada a la Gran Bretanya com a lecturer in Spanish a la Universitat de Liverpool. Fita indefugible de la prosa catalana contemporània, aquest llibre esdevingué un símbol del grau de maduresa assolida per la cultura catalana del primer terç del segle passat i es convertí en tot un referent per a diferents generacions d’intel·lectuals formades en la fosca nit del franquisme. La seva lectura, avui, a l’inici del segle XXI, ens permet constatar la seva plena vigència.

«Selecte com el te de les cinc.»
El País

«Un llibre que va contribuir a fixar la prosa dietarística catalana de manera determinant —a normalitzar-la, a banda d’enlairar-la al cim expressiu més alt— i que han fet seu molts lectors il·lustres.»
Lluís Bonada, El Temps

«En Soldevila conflueixen una ment preclara, una vida interessant i un relat solvent. Una reedició excel·lent.»
Carles Ribera, Presència

«Llegida a començament del segle XXI, Hores angleses suposa no únicament el gaudi de retrobar una peça massa oblidada de la baula cultural, sinó també la necessitat d’entroncar aquest present d’incertesa amb un passat lluminós, de “to europeu”, que encara ens pot donar moltes lliçons de futur.»
Francesc Foguet i Boreu, Llengua & Literatura

«Hores angleses presenta una forma literària plena d’harmonia i d’equilibri i és un exemple de l’alta qualitat que va arribar a aconseguir la prosa catalana de la dècada dels trenta.»
Enric Iborra, La Veu dels Llibres

Considerada una de les obres més reeixides de l’autor, Els vells presenta la història de dos treballadors, en Joan i en Valeri, que són acomiadats de la fàbrica tèxtil on treballen a causa de la seva edat avançada i es veuen abocats a la tragèdia d’haver de cercar desesperadament un nou mitjà de subsistència. A partir d’aquest plantejament, Iglésias ens ofereix un quadre detallat de la vida de la societat menestral de finals del segle xix i dóna veu a la figura de l’obrer català. L’obra esdevé així l’altaveu d’un drama col·lectiu —la vulnerabilitat de la classe treballadora, les seves dificultats a l’hora de reclamar millores laborals i la manca de solidaritat per part dels seus iguals— que ressona encara avui.

«El tema és tan actual que fa feredat. Perquè només es tracta de tenir ulls i cor per veure que l’edatisme és present també en els nostres temps, si bé amb unes altres formes, i que els drets laborals adquirits amb tant d’esforç perillen amb cada crisi econòmica.»    Teresa Costa-Gramunt, Núvol

Una noia i un soldat és la primera novel·la que Teresa Pàmies va acabar a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. Va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una «noia» marxista (amb molts punts en comú amb l’autora) i un «soldat» republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra des de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta «novel·la de la guerra civil» —com podem llegir en el subtítol de l’obra— surt a llum cinquanta anys després que la censura l’hagués interceptada.

No podem copsar del tot la figura de Pompeu Gener sense l’humor, un tret que domina bona part dels seus escrits. Influït pel cercle dels «hidròpates» francesos, els quals va conèixer a París, Gener en va manllevar la hilaritat i la mateixa forma del monòleg per escriure els divertidíssims textos que s’apleguen en aquest volum. El fet de demanar explicacions quan ningú no les vol donar, els maldecaps que pot arribar a provocar una parentela massa nombrosa, una detallada descripció del cel feta de primera mà pel diable, els desastres que el maleït progrés ocasiona o la creació d’una república federal en el cel, a fi de destronar el Pare Etern perquè és massa vell, són, entre moltes altres, algunes de les genialitats del gran Peius que podeu llegir en aquest llibre admirable.

Considerada la novel·la per antonomàsia de les cosidores, Maria Glòria retrata, per mitjà de l’experiència vital i amorosa de la protagonista, les duríssimes condicions laborals, la incertesa permanent i les greus dificultats de subsistència de les noies que, en el seu domicili, cosien per a altri al començament del segle XX. Però Barcelona era en aquells anys —igual que ara— una ciutat de nombrosos contrastos, i, al costat de les estretors de molta gent, hi havia també una gran profusió de luxe desmesurat, balafiament i disbauxa, que, com denuncia l’excepcional relat No sempre la culpa és d’ella, entusiasmava alguns homes acomodats, encara que les seves esposes haguessin de dedicar-se a feines no gaire púdiques…

Paisatges evocadors, poblacions heterogènies, mites antiquíssims i moltes altres delícies conformen les impressions que ens ofereix Lluís Nicolau d’Olwer arran d’un viatge que va fer per la Mediterrània seguint la petja dels catalans en el període més insigne de la nostra història. Tant a la Tunísia de Ramon Llull i Anselm Turmeda com a la Malta dels Grans Mestres que parlaven la nostra llengua i a la mil·lenària Sicília ens acompanyen ombres amigues. Les teniu força més a prop del que creieu —tot i que alguns fan mans i mànigues per oblidar-les— en aquest llibre esplèndid, que, segons Domènec Guansé, és un dels «més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí».

«Recuperat el mític periple de Lluís Nicolau d’Olwer a la recerca de les arrels catalanes.»
Ignasi Aragay, Ara

«Nicolau captura per la netedat de la seva prosa. L’origen periodístic i la brevetat no priven El pont de la mar blava d’assolir una profunditat i un rigor assequibles que fan pensar en una obra de referència com El Danubi, de Claudio Magris. Un llibre bell, commovedor i molt actual.»
Xavier Dilla, El País

«Escrits de forma tan culta com amena, els articles recollits per capítols a El pont de la mar blava són una festa per a la sensibilitat i la intel·ligència.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol