Tots els monòlegs

Ombres entre tenebres és el primer llibre en llengua catalana que novel·la la retirada i les vivències llastimoses dels fugitius republicans als camps de concentració francesos, on milers de catalans van haver de sobreviure en condicions infrahumanes després de la desfeta del 1939. Constitueix un document impagable de la història contemporània, atès que l’autor va compartir durant més d’un any les adversitats i els horrors que posa en boca dels protagonistes. Homenatge a l’èxode dels més desvalguts, als homes i les dones que ho deixaren tot enrere per salvar la vida, esdevé, en paraules de Domènec Guansé, «una recusació i una punyent denúncia de l’esperit feixistoide o de tolerància i simpatia imbècil amb el feixisme que bestialitza tot el que toca».

«L’avantatge d’aquesta novel·la respecte d’altres obres escrites a cop calent és que la focalització se centra en el poble ras sense contactes internacionals ni possibles per escapar de l’ensulsiada; la gent de carrer que la supremacia vencedora del cop d’estat sanguinari va expatriar aleshores i que la seva herència violentadora actual ha esborrat de la història, com si la població catalana d’extracció treballadora hagués estat definitivament anorreada per l’exili o en els camps d’extermini del mateix extracte ideològic que manté aquella supremacia nacionalista espanyola que encara corre.»
Xavier Coromina, El Punt / Avui

«Està molt ben escrita i és sublim si ens la mirem com el testimoniatge d’un temps i d’uns fets que mai no haurien d’haver passat, que mai no podem oblidar i que mai no hauríem de tornar a viure.»
Daniel P. Grau, La Veu dels Llibres

Paisatges evocadors, poblacions heterogènies, mites antiquíssims i moltes altres delícies conformen les impressions que ens ofereix Lluís Nicolau d’Olwer arran d’un viatge que va fer per la Mediterrània seguint la petja dels catalans en el període més insigne de la nostra història. Tant a la Tunísia de Ramon Llull i Anselm Turmeda com a la Malta dels Grans Mestres que parlaven la nostra llengua i a la mil·lenària Sicília ens acompanyen ombres amigues. Les teniu força més a prop del que creieu —tot i que alguns fan mans i mànigues per oblidar-les— en aquest llibre esplèndid, que, segons Domènec Guansé, és un dels «més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí».

«Recuperat el mític periple de Lluís Nicolau d’Olwer a la recerca de les arrels catalanes.»
Ignasi Aragay, Ara

«Nicolau captura per la netedat de la seva prosa. L’origen periodístic i la brevetat no priven El pont de la mar blava d’assolir una profunditat i un rigor assequibles que fan pensar en una obra de referència com El Danubi, de Claudio Magris. Un llibre bell, commovedor i molt actual.»
Xavier Dilla, El País

«Escrits de forma tan culta com amena, els articles recollits per capítols a El pont de la mar blava són una festa per a la sensibilitat i la intel·ligència.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

Començat a compondre en el moment àlgid de la carrera artística de l’autor, el Poema del bosc, considerat el millor representant del prerafaelitisme literari a casa nostra, és un pletòric i ambiciós cant èpic a la natura com a espai de transcendència que l’home d’avui ha oblidat per complet. El bosc, sempre inabastable per més que el vulguem dominar, és un indret mític, misteriós, fascinant; el bosc és ple de goges, de sirenes, d’ondines, d’herois; el bosc, en definitiva, amb tota la seva puixança, és com una religió que recorre els cants d’aquest poema excels a fi que la poesia moderna, massa allunyada dels valors primigenis, retorni a la natura i a la vida.

«Riquer retrata el paradís.»
David Castillo, El Punt/Avui

«El Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, és un dels més excel·lents poemes modernistes que s’han escrit a casa nostra. I és tan visionari i tan contemporani als nostres dies que fa feredat.»
Teresa Costa-Gramunt, Núvol

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

«Ruyra, llegit avui, és un esclat cromàtic, un festí verbal que mereix una parada i fonda!»
Màrius Serra

«Llegir-lo és una festa, anar de vacances a un país exòtic i adonar-te que no t’has mogut de casa, que aquell país és el teu en un altre temps, en la teva llengua però amb una altra textura.»
Màrius Serra, La Vanguardia

«En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos.»
David Castillo, El Punt/Avui

«Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.»
Toni Sala, Núvol

«Perquè Ruyra és un clàssic de totes passades. Rellegir-lo és sempre un plaer: relats emocionants, plens de sensacions d’aventura, de por, d’il·lusió, amb una vivacitat extraordinària i un talent excepcional en la descripció i en els diàlegs.»
Xavier Dilla, El País

«Una peça magistral de la narrativa curta catalana.»
Xavier Pla, El Temps

Massa sovint, els governs conspiren contra la llibertat de la seva gent. El vell Gori, el mistaire protagonista d’aquest llibre, veu com l’Estat declara monopoli la fabricació de mistos i li impedeix exercir una feina que ha fet tota la vida. L’abús de poder, la injustícia de les lleis, els tripijocs i la corrupció de les autoritats l’aboquen a una situació d’indefensió i de misèria fins a convertir-lo gairebé en un bandoler i, a mesura que avança la novel·la, en el símbol de la rebel·lió de l’home de bona fe, que lluita sol contra la societat malvada que l’amenaça.

Defugint el localisme que havia caracteritzat durant segles la literatura algueresa, la poesia de Rafael Caria és compromís, és passió, és arrelament a la terra i retrobament de la pàtria comuna —sempre amb la mar omnipresent—, però alhora és consciència per una llengua que cal defensar i preocupació per una societat abaltida que aboca el poeta «al llindar de l’esperança, entre la realitat i la memòria, entre els mots que es perden i els que imposa, sense que hom faci resistència, el nostre temps». Aquest volum inclou un CD amb vint-i-tres cançons, musicades per Matilde Salvador i Manuel Garcia Morante, i interpretades per la soprano Eulàlia Ara, acompanyada al piano per Tània Parra.

Molt diferent, per l’estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagès. Les narracions que s’hi apleguen, escrites a l’exili francès i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana: la tràgica soledat de l’expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l’altra, l’angoixa existencial del vagabund, però també els agradables records de la infantesa, l’esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes pàgines una bellesa poètica realment admirable.

«Pous i Pagès mostra la seva cara més romàntica i transcendent, sempre amb l’ideal d’una Catalunya civilitzada. Des del seu present tràgic, idealitza el passat per no perdre l’esperança en el futur.»
Ignasi Aragay, Ara

Un baró cràpula i desvagat ordeix un pla per poder seduir Rosa, la filla d’un ferrer de tall íntegre i treballador. El patge del baró, tanmateix, obligat a col·laborar en la pèrfida acció, és captivat pels encants de la noia, i això fa que el pla tingui unes conseqüències del tot imprevistes per a l’aristòcrata. La crítica de la noblesa més depravada («¿És noble lo que ara feu / los nobles d’avui en dia? / Jugar, caçar tot lo dia, / dâ escàndols pertot arreu… / I entre tant folgar i riure / com raça degenerada / teniu l’espasa oxidada, / i ni sols sabeu escriure») contrasta amb la reivindicació de l’ètica del treball i de l’honradesa en aquesta obra, una de les més reeixides del període més fecund de Frederic Soler.

«El respecte del català prefabrià —encertat criteri dels editors— demostra que, en mans de Frederic Soler (1839-1895), la llengua tenia una vitalitat i una aptesa literària òptima. Escrit en vers heptasíl·lab, Lo ferrer de tall és un drama que, un segle i mig després d’haver estat escrit, flueix i sona prou bé, força més proper al català actual, per cert, que moltes carrinclonades renaixentistes.»
Xavier Dilla, El País

«Una obra imprescindible per conèixer i parlar amb propietat de la tradició teatral catalana.»
Pere Martí i Bertran, Revista de Girona