• 0 Articles - 0.00
    • No hi ha productes a la cistella.

Clara, o sobre la vinculació de la natura amb el món dels esperits

Clara és la lliuta cos a cos d’un home contra la mort. Colpit per una devastadora tragèdia personal, Schelling es treu la toga del pensador acadèmic i mobilitza tots els seus recursos per defensar la idea de la permanència de la vida en un altre pla de la realitat. Sumit pel dolor en un estat d’esperit ensems lúcid i delirant, l’autor assoleix en aquesta obra un equilibri entre la profunditat conceptual i la delicadesa de sentiment que gairebé no té precedents en la literatura filosòfica. ¿Quins són els límits de la matèria? ¿Quin lloc ocupa l’home en el cosmos? ¿Com se’ns manifesta el món espiritual? Text visionari i nocturnal, quinta essència de la sensibilitat romàntica, Clara és una exploració al·lucinant sobre els límits de l’existència i sobre la relació entre l’home i la natura.

«He xalat com un vedell amb Clara, un diàleg filosòfic sobre la naturalesa humana, la mort i el més enllà, obra de gran altura literària (altura literària, sí)»
Jordi Llavina, La Vanguardia

«Un dels llibres de filosofia més peculiars, i personals, de tot el Romanticisme alemany, un llibre adolorit i meravellós que és la més arravatada refutació de la mort que ha gosat confegir, fins on jo sé, un cap occidental»
Enric Soria, El País

La sonata del clar de lluna

10.00 978-84-92405-53-4

L’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Ritsos, va anar a la casa atenesa de la poetessa Melissanthi per expressar-li el condol per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, la dona li va dir que l’acompanyaria fins al cap del carrer. I després un tros més, i un altre, fins que van arribar a casa d’ell. Després ella se’n va tornar. El carrer feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena que naixia. Aquesta senzilla anècdota que Doukaris explicà al seu amic va donar peu a aquest monòleg poètic, un dels més bells que s’hagin escrit mai.

«Fa goig llegir un poeta gran, però quan ens arriba en una traducció d’aquesta categoria, el plaer es multiplica fins a l’extrem en què el dolor que expressa s’atenua. La casa esquerdada de què parla Ritsos és un monument a la bellesa.»
David Castillo, El Punt / Avui

«En la Grècia actual de vagues generals i famílies arruïnades, quants grecs no deuen buscar refugi en Iannis Ritsos?»
Ignasi Aragay, Ara

«Una injecció de pathos que fa parlar el silenci.»
Anna Carreras, Time Out

Igualtat entre els homes i les dones / Greuge de les dones

11.00 978-84-92405-22-0

Per bé que potser semblaria sobrer que algú volgués demostrar avui en dia la igualtat dels homes i les dones, l’afirmació d’aquesta igualtat en l’àmbit de les lletres encara més si tenim en compte que provenia de la ploma d’una dona degué causar un enorme rebombori al començament del segle XVII. L’evidència dels raonaments, la solidesa de l’argumentació i els testimonis irrefutables que es presenten en els dos tractats que conformen aquest volum, amb els quals Marie de Gournay s’avançà de molt a la seva època, expliquen, sens dubte, l’oblit injustificat a què han estat sotmesos.

«Seguint la mateixa senda que Montaigne, el seu admirat mestre, en aquests escrits dialoga amb els clàssics i es mostra sincera, planera i directa.»
Ignasi Aragay, Avui

«Marie Le Jars de Gournay era un dona d’una vastíssima cultura, que escrivia amb un estil brillant i que actuava amb coratge i des d’una admirable llibertat de criteri.»
Carles Duarte, El Periódico

Poemes

11.00 978-84-92405-32-9

«El millor de Rupert Brooke ja és per sempre un bé català. Un bé molt ric, sobre el qual els nostres amants de la poesia sens dubte multiplicaran delícies i reflexions —i tant de bo si també més d’un contricions— en retrobar, radiants i nous en un aire serè, conceptes i valors poètics que ací de vegades temem que s’hagin fet vells abans d’haver-se elevat d’arran de terra.» Amb aquests mots, Carles Riba celebrava que el lector català pogués llegir en la nostra llengua un dels poetes més purs que va donar el segle XX. Apareguda l’any 1931 a les Publicacions de «La Revista», la traducció de Marià Manent, que ara recuperem, continua essent insuperable.

«Una molt bella tria de poemes que l’editorial Adesiara ha decidit recuperar. Una decisió feliç, certament, perquè l’edició d’aquests Poemes ens retorna a la vegada un apunt crític de Riba, la traducció de Manent i, per descomptat, la radiant serenitat de les paraules de Brooke.»
Pere Ballart, Lletres

«I la seva poesia segueix despertant delicades passions.»
Ignasi Aragay, Time Out

La història del bon vell i la bonica joveneta

11.00 978-84-16948-41-3

En el curs de la Primera Guerra Mundial, a Trieste, una dona humil demana feina per a la seva filla a un empresari ja gran, que mou els fils escaients per trobar-li una plaça de conductora de tramvies. Al cap de poc, la noia coincideix per atzar amb el vell i inicien una relació sentimental ambigua i singular —l’última per a ell—, que el farà emmalaltir i acabarà per treure a la llum les interioritats més pregones que el neguitegen (els dubtes morals, l’instint de protecció, la culpa, la gelosia, el remordiment…). Poques vegades s’han expressat amb tanta justesa com en aquesta novel·la les contradiccions de l’edat i els envitricolls de l’amor.

Història de la lluna inapagada

11.00 978-84-16948-48-2

El camarada Nikolai Gavrílov, comandant en cap de l’Exèrcit Roig i heroi de la guerra civil, que pateix de fa temps una úlcera d’estómac però es troba força bé, rep l’ordre de l’estat major soviètic que ha d’operar-se tant sí com no de la seva malaltia. Ell accepta l’ordre amb resignació, preveient, tanmateix, que el desenllaç potser no serà tan falaguer com li pronostiquen. Poques vegades una novel·la ha provocat un escàndol tan majúscul com aquesta que teniu a les mans: mesos abans de la seva aparició en la revista Novi Mir a la primavera del 1926, Mikhaïl Frunze, líder bolxevic i comissari del poble, havia mort en una operació «aconsellada» pel mateix Stalin…

«Una novel·la breu que es llegeix com un glop de vodka»
Màrius Serra, Lecturalia

«Afuada cap a un desenllaç obert, amb els ressons i fonaments dels realistes russos, amb un punt de fuga poètic en la lluna inapagada, traduïda per Miquel Cabal Guarro, davant del qual em trec el barret, és un joiell narratiu.»
Andreu Loncà, Segre

Defensa de la poesia

11.00 978-84-16948-56-7

Vivim una època infausta, atès que la poesia ha estat arraconada en una societat en què la pretesa raó ha guanyat la partida a la imaginació. Com diu l’autor, els poetes «han abdicat la corona cívica en mans de raonadors i tècnics», però no hi ha dubte que els poetes han sigut sempre els legisladors no reconeguts del món, els promotors de les revolucions del pensament, i que la poesia és una font de saviesa i plaer per a qui vulgui sadollar-se’n. ¿Per què són divinals Homer, Dante o Milton? ¿Per què, a pesar de totes les misèries de la humanitat, la poesia no ha deixat mai d’existir? ¿Per què, malgrat la nosa que sol fer als insipients, continua alegrant la vida de molta gent? Trobareu les respostes a aquestes qüestions en aquest llibre captivador.

«Davant l’oportunitat que Adesiara ens brinda, cal llegir la Defensa de la poesia per fer front a la decadència i finalment assumir que “els poetes són els legisladors no reconeguts del món”.»
Berta Galofré Claret, Núvol

«Una agosarada passejada per les profundes idees que van moure els poetes romàntics i una apassionant descoberta pel lector del segle XXI.»
Anna Ruiz Mestres, La Fura

L’educació del gènere humà

11.00 978-84-16948-60-4

Quan Lessing va publicar L’educació del gènere humà, el 1780, havien de passar encara quatre anys perquè Kant adoptés el famós lema Sapere aude, que resumia el sentit de la Il·lustració. El valor que ell donava a aquest corrent se centrava en l’ús de la pròpia raó com a eina principal del coneixement, contraposada a la preeminència a Europa, durant força segles, de la mentalitat religiosa. El poder que havien assolit les institucions eclesiàstiques feia que qualsevol referència al tema fos susceptible de ser censurada o castigada amb severitat, i per això cal llegir amb molta atenció —i sovint entre línies— aquesta obra cabdal del pensament il·lustrat que reivindica la raó per sobre de tot i planteja la necessitat d’una divinitat prescindint de la revelació i dels escrits d’hermenèutica religiosa.

Carta a la posteritat / Carta a Boccaccio

12.00 978-84-92405-00-8

Petrarca, figura cabdal del Renaixement, ens ha deixat un llegat literari impressionant, tant per la quantitat com per l’elevació del seu pensament; en són un magnífic compendi les dues cartes que publiquem. La primera va dirigida a la posteritat, és a dir, a tots nosaltres, i ens cal llegir-la: és una autobiografia ensems objectiva i apassionada. La segona, una epístola adreçada al seu gran amic Giovanni Boccaccio, és una mena d’apologia de la seva vida i de la seva tasca; en ella es mostra plenament conscient de la transcendència dels seus estudis i de la seva obra, destinada a obrir nous camins en el llindar d’una nova època. Les dues cartes poden ser llegides com un testament vital i literari de l’humanista per excel·lència.

«Aquesta feliç publicació és oportuna per capbussar-nos en el món interior i les contradiccions d’un dels grans poetes i humanistes del Renaixement.»
Antoni Gómez, Levante

Converses de meuques

12.00 978-84-92405-04-6

Tema tabú per excel·lència en la majoria dels pobles, les meuques poden ufanar-se, sens dubte, d’exercir l’ofici més antic del món. Tingudes sovint per promotores de tota mena d’agressions als bons costums i a la decència de societats no gens mancades d’hipocresia, elles no han deixat mai de treballar a preu fet. En aquest llibre, Llucià ens les presenta en el context de les seves converses íntimes, quotidianes, on les vastes possibilitats de la professió meretrícia es combinen amb la gràcia, l’animació i l’espontaneïtat d’unes situacions que, si bé tenen lloc a l’antiga Grècia, són, pel seu caràcter profundament humà, ben actuals.

«L’edició és magnífica; les notes, excel·lents; la traducció, gloriosa. I Llucià, com diria Flaubert, és hénorme (amb hac). Quanta felicitat queda en el món entre les pàgines dels llibres!»
Jordi Llovet, El País

La música

12.00 978-84-92405-07-7

La música, tot i ser feta d’aire i moviment, perviu en el temps. Les innovacions canvien la tradició, però allò que fou innovació esdevé tradicional. Les melodies i els instruments es transformen, però el que és recent comparteix moltes coses amb el que és antic i li’n deu encara moltes més. Si coneixem bé la música del passat i el significat que els grecs li atorgaven, sens dubte coneixerem millor la nostra pròpia música i ens coneixerem millor com a éssers creatius que som. La lectura d’aquesta obra, un dels pocs tractats musicals de l’antiguitat que s’han conservat, és una bona manera d’aconseguir-ho.

«Un text idoni per a musicòlegs i melòmans, però també per a profans que s’acontenten amb el delit d’heure-se-les amb una matèria exposada perfectament per un escriptor elegant, entès i capaç.»
Anton M. Espadaler, La Vanguardia

El banquet dels cèsars

12.00 978-84-92405-15-2

Amb motiu de les festes Crònies, dies de llibertat i de disbauxa, Ròmul convida els déus i els cèsars a banquetejar plegats. En aquest peculiar simposi que com tots els simposis és l’àmbit idoni per al penjament i la pulla, els déus han de jutjar els mèrits dels grans homes d’estat i escollir-ne el més il·lustre. Juli Cèsar, August, Trajà i molts altres emperadors se sotmeten a aquest insòlit tribunal vanant-se de llurs gestes, però el vencedor, ai las!, no és un guerrer, sinó un filòsof. Amb aquest llibre esplèndid, que és ben actual, Julià ens brinda, com digué l’insigne Edward Gibbon, «una de les produccions més plaents i instructives del geni antic.»

«És tota una afortunada sorpresa que el maleït personatge torni als taulells de novetats i que sigui en una edició que també el posa a l’abast de tota mena de lectors, no únicament dels hel·lenistes.»
Lluís Bonada, El Temps

Cançoner de Ripoll

12.00 978-84-92405-20-6

Descoberts per Lluís Nicolau d’Olwer entre els textos miscel·lanis del manuscrit 74 del fons del monestir de Ripoll, els Carmina Riuipullensia que el mateix Nicolau atribuí a un «Anònim enamorat» i que se solen datar vers el darrer terç del segle XII constitueixen, sense cap mena de dubte, el recull poètic escrit en llatí més important del patrimoni literari del nostre país. El cançoner inclou vint composicions, de tema eròtic i mètrica variable, que l’agermanen indiscutiblement amb els Carmina Burana, el corpus de poesia més preat de les lletres llatines medievals.

«No fa ni un segle que llegim el Cançoner, però el valor és inqüestionable, ja que se situa a la cruïlla entre la fi de la gran tradició lírica de l’antiguitat llatina i l’esclat dels trobadors, en la línia de la poesia goliardesca, la dels Carmina Burana
Xavier Dilla, El País

«Una petita joia de la nostra literatura.»
Miquel Desclot, Revista de Girona

Lisístrata

12.00 978-84-92405-28-2

A l’Atenes clàssica, els polítics incompetents, moguts pels seus interessos de sempre, han tornat a portar la ciutat a fer la guerra contra Esparta. Com que ells són del tot incapaços de sortir-se’n, les dones de tot Grècia, encapçalades per Lisístrata, decideixen aturar el conflicte amb l’únic mitjà que tenen al seu abast: abstenir-se de mantenir relacions sexuals amb els homes fins que no es firmi la pau. Representada per primera vegada l’any 411 aC, aquesta comèdia genial ens demostra irremissiblement que les coses, després de tants anys, almenys en política, no han canviat pas gaire.

«Si el gran mèrit del traductor és que un oblidi que està llegint una traducció, aquesta Lisístrata ho aconsegueix. El lector s’ho passa de conya amb el traginar d’unes dones que són ja les nostres contemporànies.»
Enric Gallén, Presència

«És una lectura ideal per fer-la caure a un institut de secundària —i també per fer-se un tip de rialles els grans— si algun mestre mongívol o un pare retrògrad no se’ns escandalitza amb la tria.»
Carles Cabrera, Diari de Mallorca

Els mèrits de les dones

12.00 978-84-92405-33-6

Decisives per a l’existència dels seus pobles, les protagonistes d’aquest llibre van esdevenir, gràcies a les seves gestes, figures exemplars entre els grecs. El coratge, la prudència, la capacitat de lideratge o la defensa de la pàtria, entre molts altres mèrits, demostren a bastament que sovint eren elles les que portaven els pantalons o la túnica, per ser més precisos. Més de mil anys abans que Giovanni Boccaccio escrivís el conegut De claris mulieribus i que Christine de Pisan bastís la seva «ciutat de les dames», Plutarc ja havia ensenyat que les dones, a l’antiguitat, no solament filaven la llana.

«La lectura del llibre és un exercici esplèndid contra la intolerància.»
Toni Mata, Regió 7

«A mig camí entre les Vides i els Escrits morals, Els mèrits de les dones s’afegeix al catàleg de clàssics delicats —petits però nutritius— que Adesiara edita.»
Jordi Nopca, Time Out

Elogi de la calvície

12.00 978-84-92405-71-8

Per a desgràcia i perdició de barberies i clíniques capil·lars, la calvície és una virtut, gairebé un regal dels deús, i comporta un munt d’avantatges. I és que els calbs solen ser més forts i tenen més bona salut que els qui tenen cabells. Deia Pirandello que «l’art de l’humor ha estat sempre art d’excepció», i no hi ha dubte que la tasca de Sinesi en aquest llibre és excepcional, perquè assoleix la comicitat i l’humor amb l’elogi d’allò que, a primera vista, no és elogiable. Deutor de certs escrits de Llucià, l’Elogi de la calvície és considerat el millor encomi paradoxal que ens ha donat l’antiguitat, i va tenir una influència decisiva —directament o indirecta— en autors com Erasme, Berni i Rabelais.

«Ara que tornen a estar de moda, entre els homes, les testes pelades, és oportuna la publicació de l’Elogi de la calvície. Un curiós divertimento.»
Ignasi Aragay, Ara

«Aquest llibret ens és útil perquè ens ensenya a raonar i a fer un discurs ben travat i allunyat del benpensatisme estètic circumdant, perquè es riu sense complexos del rigor mortis dels postissos. I ens acara a la ximpleria de no veure que més enllà del nas de la mediocritat ambiental hi ha un geni que respira.»
Xavier Coromina, El Punt / Avui

1 2 15