• 0 Articles - 0.00
    • No hi ha productes a la cistella.
  • Filtres
  • Filtres

Poemes priapeus

12.00 978-84-92405-87-9

Fill il·lustre i contrafet de Dionís i d’Afrodita segons la majoria de les versions, Priap simbolitza, a Roma, la potència sexual masculina i la fertilitat dels camps. Amb el seu membre descomunal, sempre en erecció, les estàtues del déu protegeixen horts i jardins, com palesa aquest recull anònim no posterior al segle I dC, ara per primer cop en català. I si algun lladre pretén robar-li els fruits i fer-lo enfadar, Priap el castiga amb la seva arma implacable i l’ataca amb els seus versos irreverents. Mai com en aquests poemes no ha corregut més perill la integritat de matrones descarades, noietes porugues, joves imberbes i homes impotents.

«Llegint aquests versos es pot assegurar que no hem progressat gens i no fem res que no fessin els nostres avantpassats. Més aviat, al segle XXI, som més puritans que els ciutadans lliures de la Roma clàssica.»
Ada Castells, La Vanguardia

¿És breu, la vida?

12.00 978-84-92405-82-4

En una època com la nostra, dominada per les presses, l’estrès i algunes andròmines tecnològiques que provoquen encara més maldecaps —i no ens fan pas més lúcids—, cada vegada hi ha més gent que es pregunta per la durada de la vida. Però, dos mil anys enrere, Sèneca ja va afirmar que no disposem d’un període exigu de temps, sinó que n’arribem a perdre molt en ocupacions inútils, i que la nostra existència només és llarga si és plena. El llibre que teniu a les mans ens regala, sens dubte, els millors consells per obtenir aquesta plenitud: la lectura i el coneixement, l’estimació i la pràctica de les virtuts, l’oblit de les ambicions i, sobretot, la ciència de saber viure i morir.

«Aquesta és la primera versió catalana del discurs de Sèneca que podem considerar perfecta: ho és la traducció —com és habitual en la col·lecció “Aetas”—, ho és la introducció, en què Jordi Avilés només escampa una part de la seva sòlida saviesa de llatinista, i ho són les notes»
Jordi Llovet, El País

«Traducció nova i moderna, ben allunyada d’arcaismes, excel·lent. ¿És breu, la vida? és una magnífica font de reflexió a la qual és bo, molt, acudir-hi sovint. ¿Per què? És una meravellosa meditació sobre el pas del temps i la vida.»
Joaquim Armengol, Ara

«El seu pensament és ben actual, una vigència que es corrobora amb la lectura i amb la importància que ha tingut per a la cultura occidental des del Renaixement, i que esperem que continuï tenint-la.»
David Castillo, El Punt / Avui

«Caldrà reconèixer que també els clàssics filosòfics són adequats per ensenyar-nos certes virtuts vitals que la vida moderna tendeix a fer-nos oblidar, presa de les seves imperatives servituds.»
Joan Garí, El Temps

«Un sospita que si n’haguéssim fet més cas, potser sí que no ens semblaria tan breu, la vida. Viure-la plena és l’objectiu; el problema és atrevir-s’hi.»
Ada Castells, La Vanguardia

Vides de Dante i de Petrarca

12.00 978-84-92405-80-0

Nosaltres, lectors del segle XXI, sabem que Dante, Petrarca i Boccaccio són els escriptors més importants del Renaixement, però els primers biògrafs del Quattrocento, moguts segurament pel seu afany de recuperar a tot preu els clàssics grecollatins, no els van incloure en el seu cànon. I els entesos asseguren que devem en bona part a Leonardo Bruni —i al mètode biogràfic que empra en aquest llibre— la resurrecció de Dante, la consolidació de Petrarca i la reivindicació de la llengua vulgar per escriure sobre qualsevol qüestió de caire elevat. Gràcies a aquestes Vides, podreu endinsar-vos amb un guia segur a les deus de l’humanisme.

«És un llibret que ens transporta a l’esperit d’una època que potser hauríem de recuperar, si no volem que els estudis culturals acabin sepultats als nínxols més ombrívols de l’especialització.»
Damià Alou, Ara

Barcelona atacada pels francesos

12.00 978-84-92405-73-2

A l’abril del 1706, l’exèrcit de les Dues Corones, format per soldats francesos i espanyols i comandat per Felip d’Anjou en persona, assetja Barcelona per terra i per mar. Tot i que les tropes filipistes són molt superiors en armament i en nombre d’efectius, la valentia dels soldats austriacistes —amb l’arxiduc Carles al capdavant— i l’audàcia i el tremp dels barcelonins aconsegueixen resistir aferrissadament fins a l’arribada de l’estol aliat anglo-holandès. Dos anys més tard, el 1708, és publicat a la mateixa ciutat un exquisit poema èpic en llatí que, per mitjà de l’embolcall literari, escenifica els fets i celebra una de les derrotes més humiliants dels exèrcits borbònics. Aquest volum inclou l’edició del text llatí i la primera traducció que es fa del poema en una llengua moderna.

«Un testimoni anònim de primera categoria de la Guerra de Successió. L’original és escrit en hexàmetres llatins, però el lector trobarà, al costat, una bellíssima traducció en el català que ara es parla quan es parla bé.»
Jordi Llovet, El País

Elogi de la calvície

12.00 978-84-92405-71-8

Per a desgràcia i perdició de barberies i clíniques capil·lars, la calvície és una virtut, gairebé un regal dels deús, i comporta un munt d’avantatges. I és que els calbs solen ser més forts i tenen més bona salut que els qui tenen cabells. Deia Pirandello que «l’art de l’humor ha estat sempre art d’excepció», i no hi ha dubte que la tasca de Sinesi en aquest llibre és excepcional, perquè assoleix la comicitat i l’humor amb l’elogi d’allò que, a primera vista, no és elogiable. Deutor de certs escrits de Llucià, l’Elogi de la calvície és considerat el millor encomi paradoxal que ens ha donat l’antiguitat, i va tenir una influència decisiva —directament o indirecta— en autors com Erasme, Berni i Rabelais.

«Ara que tornen a estar de moda, entre els homes, les testes pelades, és oportuna la publicació de l’Elogi de la calvície. Un curiós divertimento.»
Ignasi Aragay, Ara

«Aquest llibret ens és útil perquè ens ensenya a raonar i a fer un discurs ben travat i allunyat del benpensatisme estètic circumdant, perquè es riu sense complexos del rigor mortis dels postissos. I ens acara a la ximpleria de no veure que més enllà del nas de la mediocritat ambiental hi ha un geni que respira.»
Xavier Coromina, El Punt / Avui

Els mèrits de les dones

12.00 978-84-92405-33-6

Decisives per a l’existència dels seus pobles, les protagonistes d’aquest llibre van esdevenir, gràcies a les seves gestes, figures exemplars entre els grecs. El coratge, la prudència, la capacitat de lideratge o la defensa de la pàtria, entre molts altres mèrits, demostren a bastament que sovint eren elles les que portaven els pantalons o la túnica, per ser més precisos. Més de mil anys abans que Giovanni Boccaccio escrivís el conegut De claris mulieribus i que Christine de Pisan bastís la seva «ciutat de les dames», Plutarc ja havia ensenyat que les dones, a l’antiguitat, no solament filaven la llana.

«La lectura del llibre és un exercici esplèndid contra la intolerància.»
Toni Mata, Regió 7

«A mig camí entre les Vides i els Escrits morals, Els mèrits de les dones s’afegeix al catàleg de clàssics delicats —petits però nutritius— que Adesiara edita.»
Jordi Nopca, Time Out

Lisístrata

12.00 978-84-92405-28-2

A l’Atenes clàssica, els polítics incompetents, moguts pels seus interessos de sempre, han tornat a portar la ciutat a fer la guerra contra Esparta. Com que ells són del tot incapaços de sortir-se’n, les dones de tot Grècia, encapçalades per Lisístrata, decideixen aturar el conflicte amb l’únic mitjà que tenen al seu abast: abstenir-se de mantenir relacions sexuals amb els homes fins que no es firmi la pau. Representada per primera vegada l’any 411 aC, aquesta comèdia genial ens demostra irremissiblement que les coses, després de tants anys, almenys en política, no han canviat pas gaire.

«Si el gran mèrit del traductor és que un oblidi que està llegint una traducció, aquesta Lisístrata ho aconsegueix. El lector s’ho passa de conya amb el traginar d’unes dones que són ja les nostres contemporànies.»
Enric Gallén, Presència

«És una lectura ideal per fer-la caure a un institut de secundària —i també per fer-se un tip de rialles els grans— si algun mestre mongívol o un pare retrògrad no se’ns escandalitza amb la tria.»
Carles Cabrera, Diari de Mallorca

Cançoner de Ripoll

12.00 978-84-92405-20-6

Descoberts per Lluís Nicolau d’Olwer entre els textos miscel·lanis del manuscrit 74 del fons del monestir de Ripoll, els Carmina Riuipullensia que el mateix Nicolau atribuí a un «Anònim enamorat» i que se solen datar vers el darrer terç del segle XII constitueixen, sense cap mena de dubte, el recull poètic escrit en llatí més important del patrimoni literari del nostre país. El cançoner inclou vint composicions, de tema eròtic i mètrica variable, que l’agermanen indiscutiblement amb els Carmina Burana, el corpus de poesia més preat de les lletres llatines medievals.

«No fa ni un segle que llegim el Cançoner, però el valor és inqüestionable, ja que se situa a la cruïlla entre la fi de la gran tradició lírica de l’antiguitat llatina i l’esclat dels trobadors, en la línia de la poesia goliardesca, la dels Carmina Burana
Xavier Dilla, El País

«Una petita joia de la nostra literatura.»
Miquel Desclot, Revista de Girona

El banquet dels cèsars

12.00 978-84-92405-15-2

Amb motiu de les festes Crònies, dies de llibertat i de disbauxa, Ròmul convida els déus i els cèsars a banquetejar plegats. En aquest peculiar simposi que com tots els simposis és l’àmbit idoni per al penjament i la pulla, els déus han de jutjar els mèrits dels grans homes d’estat i escollir-ne el més il·lustre. Juli Cèsar, August, Trajà i molts altres emperadors se sotmeten a aquest insòlit tribunal vanant-se de llurs gestes, però el vencedor, ai las!, no és un guerrer, sinó un filòsof. Amb aquest llibre esplèndid, que és ben actual, Julià ens brinda, com digué l’insigne Edward Gibbon, «una de les produccions més plaents i instructives del geni antic.»

«És tota una afortunada sorpresa que el maleït personatge torni als taulells de novetats i que sigui en una edició que també el posa a l’abast de tota mena de lectors, no únicament dels hel·lenistes.»
Lluís Bonada, El Temps

La música

12.00 978-84-92405-07-7

La música, tot i ser feta d’aire i moviment, perviu en el temps. Les innovacions canvien la tradició, però allò que fou innovació esdevé tradicional. Les melodies i els instruments es transformen, però el que és recent comparteix moltes coses amb el que és antic i li’n deu encara moltes més. Si coneixem bé la música del passat i el significat que els grecs li atorgaven, sens dubte coneixerem millor la nostra pròpia música i ens coneixerem millor com a éssers creatius que som. La lectura d’aquesta obra, un dels pocs tractats musicals de l’antiguitat que s’han conservat, és una bona manera d’aconseguir-ho.

«Un text idoni per a musicòlegs i melòmans, però també per a profans que s’acontenten amb el delit d’heure-se-les amb una matèria exposada perfectament per un escriptor elegant, entès i capaç.»
Anton M. Espadaler, La Vanguardia

Converses de meuques

12.00 978-84-92405-04-6

Tema tabú per excel·lència en la majoria dels pobles, les meuques poden ufanar-se, sens dubte, d’exercir l’ofici més antic del món. Tingudes sovint per promotores de tota mena d’agressions als bons costums i a la decència de societats no gens mancades d’hipocresia, elles no han deixat mai de treballar a preu fet. En aquest llibre, Llucià ens les presenta en el context de les seves converses íntimes, quotidianes, on les vastes possibilitats de la professió meretrícia es combinen amb la gràcia, l’animació i l’espontaneïtat d’unes situacions que, si bé tenen lloc a l’antiga Grècia, són, pel seu caràcter profundament humà, ben actuals.

«L’edició és magnífica; les notes, excel·lents; la traducció, gloriosa. I Llucià, com diria Flaubert, és hénorme (amb hac). Quanta felicitat queda en el món entre les pàgines dels llibres!»
Jordi Llovet, El País

Carta a la posteritat / Carta a Boccaccio

12.00 978-84-92405-00-8

Petrarca, figura cabdal del Renaixement, ens ha deixat un llegat literari impressionant, tant per la quantitat com per l’elevació del seu pensament; en són un magnífic compendi les dues cartes que publiquem. La primera va dirigida a la posteritat, és a dir, a tots nosaltres, i ens cal llegir-la: és una autobiografia ensems objectiva i apassionada. La segona, una epístola adreçada al seu gran amic Giovanni Boccaccio, és una mena d’apologia de la seva vida i de la seva tasca; en ella es mostra plenament conscient de la transcendència dels seus estudis i de la seva obra, destinada a obrir nous camins en el llindar d’una nova època. Les dues cartes poden ser llegides com un testament vital i literari de l’humanista per excel·lència.

«Aquesta feliç publicació és oportuna per capbussar-nos en el món interior i les contradiccions d’un dels grans poetes i humanistes del Renaixement.»
Antoni Gómez, Levante

L’educació del gènere humà

11.00 978-84-16948-60-4

Quan Lessing va publicar L’educació del gènere humà, el 1780, havien de passar encara quatre anys perquè Kant adoptés el famós lema Sapere aude, que resumia el sentit de la Il·lustració. El valor que ell donava a aquest corrent se centrava en l’ús de la pròpia raó com a eina principal del coneixement, contraposada a la preeminència a Europa, durant força segles, de la mentalitat religiosa. El poder que havien assolit les institucions eclesiàstiques feia que qualsevol referència al tema fos susceptible de ser censurada o castigada amb severitat, i per això cal llegir amb molta atenció —i sovint entre línies— aquesta obra cabdal del pensament il·lustrat que reivindica la raó per sobre de tot i planteja la necessitat d’una divinitat prescindint de la revelació i dels escrits d’hermenèutica religiosa.

Defensa de la poesia

11.00 978-84-16948-56-7

Vivim una època infausta, atès que la poesia ha estat arraconada en una societat en què la pretesa raó ha guanyat la partida a la imaginació. Com diu l’autor, els poetes «han abdicat la corona cívica en mans de raonadors i tècnics», però no hi ha dubte que els poetes han sigut sempre els legisladors no reconeguts del món, els promotors de les revolucions del pensament, i que la poesia és una font de saviesa i plaer per a qui vulgui sadollar-se’n. ¿Per què són divinals Homer, Dante o Milton? ¿Per què, a pesar de totes les misèries de la humanitat, la poesia no ha deixat mai d’existir? ¿Per què, malgrat la nosa que sol fer als insipients, continua alegrant la vida de molta gent? Trobareu les respostes a aquestes qüestions en aquest llibre captivador.

«Davant l’oportunitat que Adesiara ens brinda, cal llegir la Defensa de la poesia per fer front a la decadència i finalment assumir que “els poetes són els legisladors no reconeguts del món”.»
Berta Galofré Claret, Núvol

«Una agosarada passejada per les profundes idees que van moure els poetes romàntics i una apassionant descoberta pel lector del segle XXI.»
Anna Ruiz Mestres, La Fura

Història de la lluna inapagada

11.00 978-84-16948-48-2

El camarada Nikolai Gavrílov, comandant en cap de l’Exèrcit Roig i heroi de la guerra civil, que pateix de fa temps una úlcera d’estómac però es troba força bé, rep l’ordre de l’estat major soviètic que ha d’operar-se tant sí com no de la seva malaltia. Ell accepta l’ordre amb resignació, preveient, tanmateix, que el desenllaç potser no serà tan falaguer com li pronostiquen. Poques vegades una novel·la ha provocat un escàndol tan majúscul com aquesta que teniu a les mans: mesos abans de la seva aparició en la revista Novi Mir a la primavera del 1926, Mikhaïl Frunze, líder bolxevic i comissari del poble, havia mort en una operació «aconsellada» pel mateix Stalin…

«Una novel·la breu que es llegeix com un glop de vodka»
Màrius Serra, Lecturalia

«Afuada cap a un desenllaç obert, amb els ressons i fonaments dels realistes russos, amb un punt de fuga poètic en la lluna inapagada, traduïda per Miquel Cabal Guarro, davant del qual em trec el barret, és un joiell narratiu.»
Andreu Loncà, Segre

La història del bon vell i la bonica joveneta

11.00 978-84-16948-41-3

En el curs de la Primera Guerra Mundial, a Trieste, una dona humil demana feina per a la seva filla a un empresari ja gran, que mou els fils escaients per trobar-li una plaça de conductora de tramvies. Al cap de poc, la noia coincideix per atzar amb el vell i inicien una relació sentimental ambigua i singular —l’última per a ell—, que el farà emmalaltir i acabarà per treure a la llum les interioritats més pregones que el neguitegen (els dubtes morals, l’instint de protecció, la culpa, la gelosia, el remordiment…). Poques vegades s’han expressat amb tanta justesa com en aquesta novel·la les contradiccions de l’edat i els envitricolls de l’amor.