• 0 Articles - 0.00
    • No hi ha productes a la cistella.

Barcelona atacada pels francesos

12.00 978-84-92405-73-2

A l’abril del 1706, l’exèrcit de les Dues Corones, format per soldats francesos i espanyols i comandat per Felip d’Anjou en persona, assetja Barcelona per terra i per mar. Tot i que les tropes filipistes són molt superiors en armament i en nombre d’efectius, la valentia dels soldats austriacistes —amb l’arxiduc Carles al capdavant— i l’audàcia i el tremp dels barcelonins aconsegueixen resistir aferrissadament fins a l’arribada de l’estol aliat anglo-holandès. Dos anys més tard, el 1708, és publicat a la mateixa ciutat un exquisit poema èpic en llatí que, per mitjà de l’embolcall literari, escenifica els fets i celebra una de les derrotes més humiliants dels exèrcits borbònics. Aquest volum inclou l’edició del text llatí i la primera traducció que es fa del poema en una llengua moderna.

«Un testimoni anònim de primera categoria de la Guerra de Successió. L’original és escrit en hexàmetres llatins, però el lector trobarà, al costat, una bellíssima traducció en el català que ara es parla quan es parla bé.»
Jordi Llovet, El País

Vides de Dante i de Petrarca

12.00 978-84-92405-80-0

Nosaltres, lectors del segle XXI, sabem que Dante, Petrarca i Boccaccio són els escriptors més importants del Renaixement, però els primers biògrafs del Quattrocento, moguts segurament pel seu afany de recuperar a tot preu els clàssics grecollatins, no els van incloure en el seu cànon. I els entesos asseguren que devem en bona part a Leonardo Bruni —i al mètode biogràfic que empra en aquest llibre— la resurrecció de Dante, la consolidació de Petrarca i la reivindicació de la llengua vulgar per escriure sobre qualsevol qüestió de caire elevat. Gràcies a aquestes Vides, podreu endinsar-vos amb un guia segur a les deus de l’humanisme.

«És un llibret que ens transporta a l’esperit d’una època que potser hauríem de recuperar, si no volem que els estudis culturals acabin sepultats als nínxols més ombrívols de l’especialització.»
Damià Alou, Ara

¿És breu, la vida?

12.00 978-84-92405-82-4

En una època com la nostra, dominada per les presses, l’estrès i algunes andròmines tecnològiques que provoquen encara més maldecaps —i no ens fan pas més lúcids—, cada vegada hi ha més gent que es pregunta per la durada de la vida. Però, dos mil anys enrere, Sèneca ja va afirmar que no disposem d’un període exigu de temps, sinó que n’arribem a perdre molt en ocupacions inútils, i que la nostra existència només és llarga si és plena. El llibre que teniu a les mans ens regala, sens dubte, els millors consells per obtenir aquesta plenitud: la lectura i el coneixement, l’estimació i la pràctica de les virtuts, l’oblit de les ambicions i, sobretot, la ciència de saber viure i morir.

«Aquesta és la primera versió catalana del discurs de Sèneca que podem considerar perfecta: ho és la traducció —com és habitual en la col·lecció “Aetas”—, ho és la introducció, en què Jordi Avilés només escampa una part de la seva sòlida saviesa de llatinista, i ho són les notes»
Jordi Llovet, El País

«Traducció nova i moderna, ben allunyada d’arcaismes, excel·lent. ¿És breu, la vida? és una magnífica font de reflexió a la qual és bo, molt, acudir-hi sovint. ¿Per què? És una meravellosa meditació sobre el pas del temps i la vida.»
Joaquim Armengol, Ara

«El seu pensament és ben actual, una vigència que es corrobora amb la lectura i amb la importància que ha tingut per a la cultura occidental des del Renaixement, i que esperem que continuï tenint-la.»
David Castillo, El Punt / Avui

«Caldrà reconèixer que també els clàssics filosòfics són adequats per ensenyar-nos certes virtuts vitals que la vida moderna tendeix a fer-nos oblidar, presa de les seves imperatives servituds.»
Joan Garí, El Temps

«Un sospita que si n’haguéssim fet més cas, potser sí que no ens semblaria tan breu, la vida. Viure-la plena és l’objectiu; el problema és atrevir-s’hi.»
Ada Castells, La Vanguardia

Poemes priapeus

12.00 978-84-92405-87-9

Fill il·lustre i contrafet de Dionís i d’Afrodita segons la majoria de les versions, Priap simbolitza, a Roma, la potència sexual masculina i la fertilitat dels camps. Amb el seu membre descomunal, sempre en erecció, les estàtues del déu protegeixen horts i jardins, com palesa aquest recull anònim no posterior al segle I dC, ara per primer cop en català. I si algun lladre pretén robar-li els fruits i fer-lo enfadar, Priap el castiga amb la seva arma implacable i l’ataca amb els seus versos irreverents. Mai com en aquests poemes no ha corregut més perill la integritat de matrones descarades, noietes porugues, joves imberbes i homes impotents.

«Llegint aquests versos es pot assegurar que no hem progressat gens i no fem res que no fessin els nostres avantpassats. Més aviat, al segle XXI, som més puritans que els ciutadans lliures de la Roma clàssica.»
Ada Castells, La Vanguardia

Judici a una meuca (Contra Neera)

12.00 978-84-92405-98-5

A l’Atenes del segle IV aC, una antiga prostituta amenaça de subvertir el rígid sistema jurídic de la polis perquè ha usurpat uns drets que no pertoquen a una forastera. Les aventures passades d’ella —que ara és tinguda per una honorable ciutadana— i les de la seva filla —que ha triomfat socialment, malgrat haver fet, probablement, el mateix ofici que la mare— es converteixen en una qüestió d’Estat i, al mateix temps, ens permeten descobrir que l’idealitzat sistema democràtic atenès no era tan irreprotxable com de vegades el presenten. Aquest llibre és, de fet, un dels poquíssims documents que conservem sobre la vida dels qui n’eren exclosos: els esclaus, els estrangers i, sobretot, les dones.

L’enemic de la barba

12.00 978-84-92405-99-2

On s’és vist que un emperador barbaespès com un filòsof no ofereixi banquets sumptuosos, ni assisteixi als espectacles de masses, ni es deixi llagotejar! Els habitants d’Antioquia de Síria, cobejosos de riqueses i amics de la disbauxa, veuen de mal ull la presència del sobirà a la ciutat i li blasmen, a manca d’altres raons més sòlides, l’aspecte físic. I és que Julià, home culte i amesurat, no era un emperador com els altres. Avesats com estem avui a contemplar les martingales indecents dels poderosos, resulta d’allò més colpidora aquesta sàtira descarnada contra la corrupció de tot un poble. Darrera obra de l’Apòstata, escrita pocs mesos abans de la seva mort, L’enemic de la barba és d’una actualitat sorprenent.

«La traducció és admirable. Serà una lectura alliçonadora per a tothom, començant per la classe política del nostre país, nació, pàtria o estat.»
Jordi Llovet, El País

Els acarnesos

12.00 978-84-16948-08-6

Atrapats en la guerra fratricida entre Atenes i Esparta, que s’allarga indefinidament per raó de la política corrupta de dirigents i militars els quals prefereixen fer durar la farsa bèl·lica com més temps millor per seguir cobrant els seus sous elevats, els pagesos atenesos malden per sobreviure dins les muralles de la ciutat un cop han perdut els camps i les collites a mans dels enemics. Un d’aquests pagesos, el sorneguer Diceòpolis, decideix acordar ell tot sol la pau amb Esparta com a simple particular, i fa veure als seus conciutadans i a tots nosaltres la ineptitud i la hipocresia dels governants, que massa sovint ens volen fer beure a galet.

Manual de campanya electoral

12.00 978-84-16948-09-3

L’any 64 aC, Ciceró, que té el do de la paraula però no pertany a la noblesa senatorial, és candidat a les eleccions al consolat -la més alta magistratura de Roma- juntament amb sis aspirants més. La victòria sembla inassolible, però el seu germà, que li fa de «cap de campanya», li dóna tota mena de consells, normes de comportament i tàctiques per obtenir el càrrec. Gairebé tot és permès si l’objectiu s’ho val: la mentida en benefici del rèdit electoral, l’adulació, la propaganda, la divulgació dels escàndols dels rivals… Més de dos mil anys després, aquest llibre enlluernador ens continua sorprenent per la seva vigència.

Icaromenip o l’home estratosfèric / Menip o la consulta dels morts

12.00 978-84-16948-30-7

Menip de Gàdara, el filòsof cínic, atordit per la munió d’escoles filosòfiques que es contradiuen entre elles i fart de tanta vèrbola arrogant, decideix, d’una banda, pujar al cel per esbrinar —amb un socarrimat Empèdocles com a guia— l’estructura del cosmos i les causes dels fenòmens de la natura; i, de l’altra, baixar a l’Hades per preguntar a Tirèsias sobre la millor manera de viure. En els dos divertidíssims diàlegs que conformen aquest volum, Llucià ens fa veure, darrere la màscara de la paròdia, la crua realitat de les accions dels homes, actors de pacotilla que fan el seu trist paper en el teatre de la vida sense tenir en compte que la mort ens iguala a tots.

«Llucià se’ns apareix com un autor fresc, irreverent, intel·ligent, i molt més proper del que potser alguns podrien pensar d’entrada. I la seva obra és d’una vigència a prova de modes i d’èpoques perquè ens recorda la importància del pensament crític i l’efecte sanitós de la sàtira.»
Marc Sogues, Núvol

«Amè i sobri com Voltaire, les seues crítiques lleugeres a tots aquells individus –pitagòrics i mistèrics, entre altres–, que tant ens recorden algun ofuscat confident que sempre tracta d’alliçonar-nos, ens fan passar una estona agradabilíssima.»
Joan Belló Crespo, La Veu dels Llibres

¿Convé que un home vell es casi?

12.00 978-84-16948-55-0

És innegable que el matrimoni ha comportat sempre avantatges i inconvenients, i els antics ja n’havien parlat a bastament. Però Poggio Bracciolini, el gran humanista, que es casà als cinquanta-sis anys amb una noia de divuit, va encara més enllà i planteja obertament l’escaiença de la seva decisió. ¿Té sentit casar-se si un ha viscut sempre sol? ¿Cal conèixer els costums de la parella abans del matrimoni? ¿Són preferibles les joves inexpertes o les vídues? ¿El sexe serà un problema si hi ha tants anys de diferència entre els cònjuges? ¿És adequat tenir fills en edat avançada? Estructurat en forma de diàleg, aquest llibre singular dóna resposta a aquestes i a moltes altres qüestions que avui continuen essent ben vigents.

«La gràcia dels clàssics és la seva condició intempestiva, que ens donen eines per raspallar l’esperit dels temps a contrapèl amb certes intuïcions que romanen atemporals. ¿Convé que un home vell es casi? ens ajuda a veure fins a quin punt ens hem enamorat de l’amor i ens ofereix una visió alternativa. Contra el monoteisme secularitzat de l’amor, Bracciolini ens acosta a un politeisme dels afectes que, de tant antic, no ens resulta gens aliè.»
Joan Burdeus, Núvol

«En aquest moment d’impostures, en què ningú vol acceptar fer-se vell, resulta més pertinent que mai l’aparició de ¿Convé que un home vell es casi?, un clàssic renaixentista.»
David Castillo, El Punt/Avui

La cacera del Sauró

12.00 978-84-16948-54-3

Deu personatges excèntrics i estrafolaris, comandats per un capità que toca la campana de forma compulsiva i orientats només per un mapa en blanc, s’embarquen en una expedició impossible en cerca de l’espaventable Sauró, la criatura fabulosa i ignota que han sortit a caçar. Finalment, ai las!, el resultat de la cacera no és ben bé el que ells esperen. Paròdia humorística i desbaratada dels poemes èpics, joc lingüístic permanent, aquesta narració al·lucinant —considerada la principal obra en vers de Carroll— permet descobrir molts dels trets distintius que han meravellat els lectors de les aventures d’Alícia.

«El text és un monument a l’aventura de la imaginació i al viatge. Som en un reialme fantàstic, però també sensorial, una lectura que ens omple l’esperit d’idees i mots.»
David Castillo, El Punt/Avui

Aires, aigües i llocs / Jurament

12.00 978-84-19908-01-8

Els antics eren plenament conscients de la relació que hi ha entre el clima i les malalties de la població, i sabien també que el territori, les estacions de l’any, els vents o les aigües poden influir notablement en la constitució i el caràcter de les persones. Veritable vademècum per als metges itinerants de l’època, aquest tractat encara ens sorprèn per les nombroses intuïcions que ofereix. Aquest volum, així mateix, inclou la versió originària del Jurament hipocràtic, la qual, per sort o per desgràcia, no té gaire cosa a veure amb el text que juren, any rere any, les noves generacions de metges.

Elegies romanes

12.00 978-84-19908-16-2

Potser el fruit més ufanós que va donar el viatge a Itàlia de Goethe són aquestes Elegies romanes, un veritable punt d’inflexió en la seva obra poètica. Manllevant la forma mètrica més freqüent en els mestres llatins de l’amor —als quals pren com a model—, el geni alemany ens va llegar aquest bell recull en què, amb Roma com a delitós i acollidor refugi, es lliura a l’eros i reivindica la manera d’estimar dels antics amb una voluptuositat erudita (l’art hi és tothora present), fins i tot amb una certa lascívia, almenys segons el parer de Schiller. De fet, Amor mateix, com llegim a l’elegia XIII, segueix el poeta en el seu viatge per poder-lo complaure, i segur que el devia complaure tant com Goethe ens complau a nosaltres gràcies a l’esplèndida traducció de Feliu Formosa.

Poemes 1925-1930

13.00 978-84-92405-85-5

L’any 1922, T. S. Eliot publica The Waste Land, que es converteix ben aviat en un dels models indiscutibles de la poesia anglesa, i el 1945 surten a llum els Four Quartets, que el poeta considerava la seva obra mestra. Entre aquestes dues fites, hi ha uns anys de tenaç activitat intel·lectual i espiritual, on l’etapa que va del 1925 al 1930 es revela absolutament decisiva per a la seva obra posterior. Aquest volum inclou els tres reculls que Eliot va escriure en aquest breu però intens període: Els homes espantall (1925), Dimecres de Cendra (1930) i Poemes d’Ariel (1927-1930), una mostra excel·lent de la millor poesia del segle XX.

El meu piano blau

13.00 978-84-16948-12-3

Publicat a Jerusalem menys de dos anys abans de la mort de l’autora, El meu piano blau es pot considerar el testament poètic d’Else Lasker-Schüler. Una vida bohèmia força enrevessada en amors, la dificultosa conjuntura de l’exili —el 1938 el règim nazi la va privar de la nacionalitat alemanya—, la pèrdua d’amics i familiars, i, principalment, la mort per tuberculosi del seu únic fill quan només tenia vint-i-vuit anys, contrasten amb el poder il·limitat de l’esperança en aquests poemes extraordinaris, que es poden comptar, sens dubte, entre els més bells i colpidors que ens va deixar el segle passat.

«Els seus poemes ens inunden de nostàlgia mentre es trenen amb la història de la cultura i les tradicions jueves del centre del continent. No se’l perdin.»
David Castillo, El Punt/Avui

Ascesi

14.00 978-84-92405-10-7

Cant de llibertat i de sofrença, cant de les virtuts i les misèries de la condició humana, aquesta obra cabdal, veritable reflex del pensament de Kazantzakis que fou publicada en la seva redacció definitiva l’any 1945 i que ell mateix considerava la més important que havia escrit mai, constitueix la màxima expressió de la lluita de l’individu, abocat irremeiablement a l’abisme de l’existència, per desprendre’s de tot allò que és superflu i de tots els obstacles que impedeixen a l’ànima l’ascensió definitiva.

«Kazantzakis gairebé crea una religió des de la més absoluta llibertat, des de l’abisme de la seva ànima que crida, que és com un ocell de foc, indomable.»
Ignasi Aragay, Avui